Dos cantautors que treballen plegats, rodejats de col·laboradors, que pensen els seus projectes teatralment, concentrats en l'espectacle a partir de continguts socials, i que ho fan com qui respira, amb naturalitat ("No sabem fer-ho d'altra manera" diuen). Parlem amb Verdcel sobre els seus projectes i la situació de la música en català al País Valencià.

Qui sou Verdcel?

Carles: Hi ha més gent gent que col·labora puntualment, però bàsicament som nosaltres dos. I la banda.

Alfons: Nosaltres plantegem el projecte com una col·laboració: hi ha qui s'implica més, qui aporta més que d'altres... no és la relació freda entre músics i el suposat cantautor. Intentem que crein i s'integrin i s'impliquin, però és un poc utòpic. Hem aconseguit algunes coses, d'altres van ensenyant-te que tampoc pots fer-ho tan obert. Al final sí que vas tancant-te, però aquesta és la meta: interactuar, que sigui molt experimental... no sols el text i la música: vam estar 3 anys treballant amb un actor, molt fluctuant... vam fer un espectacle de música-teatre. Des del punt de vista del teatre, quan fan alguna cosa vinculada a la música, en diuen teatre-musical, i nosaltres al revés, vam fer música-teatre, teatre-concert, cançó-acció... ho vam titolar de moltes maneres, però era contar una història a travès del que eren les lletres de les cançons.

Quin temps va rutllar?

Alfons: Això ho vam fer el 2003 al País València.

Carles: La veritat és que va ser una proposta prou arriesgada i molt gran. La vam presentar a la mostra de teatre d'Alcoi. Tenia un format teatral complert: has de treballar una escenografia, crear un espai, treballar el tema de les llums -a banda del que és merament que sonin els temes i que sonin bé. És clar, en això sí que no teníem molta experiència i la veritat és que l'obra, home, estava molt guapa i tenia molt de missatge, però era una cosa tan experimental que la gent, i més allà per València, es van quedar un poc dient "Què fan?".

Alfons: Mos va dirigir una persona del món del teatre, un actor reconegut i que va fer de direcció d'escena, més que res perquè tenia l'espineta aquella de la música de tota la vida i volia fer alguna cosa amb música i no ho havia fet. Mos va ajudar d'una manera voluntariosa i vam fer el que vam poder fins a la data de l'estrena, que era una mostra de teatre com ara la de Tàrrega, la d'Alcoi és la del País Valencià. D'aquí vam enviar cartes, no va sortir res i així es va quedar. Vam fer un parell de bolos, vam anar al Figarroc allà a Figarosa el 2003. I ja d'aquí vam optar per la via de gravar un disc i sintetitzar molt més.

Aleshores el disc surt de la proposta de teatre?

Carles: Sí. El que vam fer, l'espectacle, es deia La cordeta i tenia 14 temes musicals que eren el fil conductor del que comptava la història. Aleshores aquests 14 temes, condensats i donats la forma adecuada per a clavar-ho en un disc van donar aquests 6 temes d'On està el lloc?.

El disc està fet a nivell cassolà i partint de zero. No tenim cap base tècnica per controlar el programa [informàtic de gravació]. Una de les coses que defineix a Verdcel és que si podem fer nosaltres les coses, les fem. Però, el proper projecte el volem gravar a estudi. A la fi i al cap has d'arribar a la gent. Si no captes l'atenció de la gent, no estàs transmetent res. D'això també som conscients.

Sobre tenir cura de la posada en escena... vaig quedar sorprès a la final de cançó d'autor del Sona 9, quan hi vaig veure cantautors amb un gran desplegament de músics i presència a l'escenari, però cantant temes bastant descafeinats a nivell de contingut. No acabo d'entendre aquest terme de "cançó d'autor"... és clar, cada cançó té un autor! Però per mi un cantautor sol dur missatges més importants que els que vaig sentir a aquell escenari.

Alfons: El perill que es corre allí és que la gent es perda en la forma, que a la fi sigui tot imatge, que és al que es tendeix, que al final a l'escenari hi hagi un cantant molt guapo, amb uns instruments molt xulos i la sonoritat sigui perfecta i bueno, el contingut sigui... nul [riu] i, bé, com arriba i com té ritme, doncs bé. Nosaltres no anem per aquí. Volem arribar però sense perdre l'escència.

Carles: La imatge és molt important, molt important, però es clar, partint un poc de que hi ha escència, sinó...

Treballeu amb un artista plàstic?

Alfons: Sí, el Dani, el meu germà. Va començar fent quadres i ara fa infografies. Si et fixes al CD, no es tracta simplement d'il·lustrar les cançons, sinó d'integrar-ho tot, que tingui molt de pes la imatge. Tradicionalment, l'il·lustrador arriba al final del procès. A Vercel, des del principi ja està treballant amb nosaltres. Nosaltres creem un fil comú i ell es posa a treballar, fent treball de camp, fotografiant, mirant coses... i nosaltres anem fent cançons, anem intercanviant, per tal que de cara el llibre del CD tingui molt de pes la imatge. També volem que mentre hi ha un concert, hi hagen projeccions de coses.

És un fet específic vostre, que ademés de treballar tant els continguts, teniu aquesta bessant de performance.

Carles: Sempre ho hem fet així, tampoc és que sapiguem fer-ho d'una altra manera. Sempre hem concebut la música d'aquesta manera.

Com més puguis arribar a la gent de maneres més diverses, millor. No suposa que això minvi la calitat del so, però sí que l'intentes nodrir d'altres coses. Musicalment, que soni bé i que, de banda, la gent estigui veient més accions que van en relació amb el que és la cançó. El Dani és molt responsable i es capfica en els projectes, a partir d'ell van naixent noves idees de fer espectacles en els quals, a banda del que és el teatre, la música, hi ha una part d'exposició, de quadres i imatges que expressen el mateix.

Hem improvitzat un poquet, en base a les nostres inquietuts i els recursos que tenim.

Alfons: Sempre hem funcionat així. Abans hi havia un actor, ara ja no, però nosaltres fem de showmans, fem les accions i el tema de la imatge ha estat des del principi molt tractat.

El 20 d'octubre tenim una exposició-espectacle en la que ell exposa obres seves, però que hem estat tots nodrint-lo d'idees i, mutuament, ell a nosaltres per les cançons. Hi posarem poemes, o farem un recital músico-treatal, no sé... farem alguna cosa [el Carles riu]. És un seminari acadèmic de paisatge, organitzat per la Menéndez Pelayo. Fan una part molt acadèmica i a banda fan un off, que és la nostra part.

Hi haurà projeccions però no serà una exposició estàtica. Podem fer accions però no unidireccionals, no d'estar nosaltres a l'escenari, sinó d'estar dins de l'exposició fent alguna cosa. No sabem encara què farem però el que és la base, el treball de camp, duem 6 mesos. El format final depén un poc del pressupost, que és el que vam aprendre amb La cordeta, que si vas a fer un bolo demanant un teatre, una sala d'exposicions, un canó, uns focos...

Carles: ...és tancar-te portes...

Alfons: És una qüestió de diners, que sense diners no ho pots fer. Trobar bolos d'una guitarreta i veu és difícil, és molt difícil, però trobar bolos d'així és super-complicat.

A nivell de missatge, treballeu intuitivament o sabeu que hi ha uns missatges que us interessen als dos...?

Alfons: El missatge és obert, partim d'una base social, tenim una fixació en certs temes: el paisatge, la natura, la dicotomia ciutat-natura. Venim d'un poble que és industrial, 60.000 habitants, però és molt envoltat de serres i parcs naturals. Jo pujo el carrer i tinc un parc natural, encara que he de trepitjar unes quantes fàbriques, però després arribo. Tenim una forta vinculació. No som de València ciutat, en cap sentit, som molt diferents als valencians, per això diem que som alcoians.

Carles: Se nos nota, en les arrels es nota. [riuen]

Alfons: En el nou treball, que estem gestant, hem fet un fil conductor sobre el qual versen les cançons i les imatges.

Carles: És el nou projecte, perquè no es pot dir disc: volem fer un llibre-CD i intentar que aqueixes imatges del Dani queden catalogades en ese llibre i a banda hi hagi un CD de música. És com fer una película. Ens basem en un storyboard i cadascú fa allò al que es dedica.

Alfons: Volem plasmar un viatge d'un personatge. Hi entren els seus pensaments, les seves emocions... tot és molt obert, però passa dins d'aquest contingut. És una forma de pensar molt teatral: montes el teu context, la teva situació i tot passa allà dins. El context pot ser una estació d'autobusos, però allí poden haver moltes situacions. Provarem que no hi hagi només una lectura del trajecte. Pràcticament és un viatge de Barcelona al nostre poble.

Treballeu sempre plegats o feu coses individualment?

Alfons: Jo amb el meu germà sí que treballo. Jo escric, i amb el meu germà hem fet exposicions de música i quadres, de poesia visual.

El mes passat rebíem una carta del cantautor Pau Alabajos en que renunciava a participar al programa de Canal 9 per solidaritat amb Verdcel. És una noticia més de les que ens arriben de la situació insostenible de la cultura catalana a València. I doncs, què passa a València?

Alfons: A València es cremen falles i durant tot l'any. Són cendres tot l'any. No hi ha moviment cultural, no hi ha res. No anem a ser catastròfics, però no hi ha cap interés. No és que es facin les coses mal, és que no es fan. I a Radio Television Valenciana li passa el mateix. Per tant, el mal que fan és no fer res. Amb la cultura, si no fas, la gent va a lo fàcil. Estem sota pressió perque ens arriba molta cultura externa i no valores el que tens... València ciutat, per a mi -és una opinió molt personal- té falta de personalitat, veu en els demés sempre coses millors. Això es tradueix en enveges de cara a Catalunya i baixar-se els pantalons de cara a Madrid. És clar, qui té més poder és Madrid perquè és de tot l'estat, "pues nada, nos vendemos a éstos i esos son los malos. Éstos os quitan el agua y...", és molt reduccionista però és així. Al final acaben per demonitzar alguns i ja està. El masero, que ja no és masero perquè ha venut totes les seves terres, té el seus pensaments. Tu vens del poble del costat i parles en català i no et contesta. Contesta en castellà. No sap parlar castellà!

Per això no hi ha concerts. Hi ha dues sales petites i tenen un munt de problemes. Aquí, per exemple, hi ha La Mercè, tres dies de concerts, 26, 27, 28 de setembre... això a València és impensable, ni per La Mercè ni la mare que els va parir! És per comparança, però, és clar, quan surts fora és quan te n'adones de que són un milió d'habitants i no fan res!

I, quan es fa, hi ha resposta de la gent?

Alfons: Home, has de cultivar-ho també, però sí que hi ha. Però la gent de València ha d'anar a Silla o on hi ha algun Ajuntament que té un poc de cap (que no vol dir que no sigui del PP, que de fet sol coincidir) i fan cosetes, tenen més inquietut, a un poble qualsevol. Ací a Barcelona passa el contrari, hi ha saturació. Però allà no hi ha ànsia. Regidories de cultura, per a qué? Bous, festes patronals, romeries... però no les falles enfocades com La Mercè. Torno a comparar, però és el que veus quan hi vas. No és catastròfic, és només que hi ha molt de temps de PP i això són molts anys de no fer res i dona molta mella en la gent. Quan no fas res, la gent veu Tómbola i Salsa rosa... és com l'audiència de la tele. Diuen que la gent vol veure això. És clar que no! Si tu fas això, doncs la gent acaba volent això, però si tu procures que la gent pugui veure coses de profit a la televisió, al final la gent optarà per les de profit. La cultura no és el gran negoci, no vas a fer peles, però a llarg termini deixa pòsit en la gent, i això no té preu.

I el tema de Canal 9?

Alfons: Doncs vam caure amb mala pata perque hi havia una productora d'un programa jove que tenia ganes de fer coses, el programa s'engegava, ens va trucar: "Vinga, anem a fer això!", i quan ja teníem el material, comencen a sortir problemes i més problemes... i al final li vam dir "Aviam, què passa?" i ens va dir que havia arribat a instàncies superiors i allà es va vetar. Havien tingut algunes reunions, havien intuït un poc el nostre missatge i que ho fem en català, però quan van veure el vídeo o escoltaren alguna música, ja ho van tenir clar que no. La seva excusa fou que tenien problemes tècnics pel directe...

Carles: Problemes tècnics! Quan nosaltres plantejàvem fer una cosa amb una guitarra espanyola i una veu. Li preguntaves "doncs no sé quins tècnis tindreu" [riuen]. Era un poc extrany i al final te n'adonaves de que intentaven banalitzar tant la cosa, fer-la tant superficial... És clar, tu vas cedint perque t'interessa la difusió, però al final arriba un moment que dius "m'estàs proposant una cosa que ja no podem fer, perquè no som així". I després, escarbant una mica, la persona es va sincerar i ho va dir obertament, que nosaltres veníem d'on veníem i la nostra trajectòria estava adreçada a Catalunya i no colàvem.

Perquè adreçats a Catalunya?

Carles: Bé, el disc On és el lloc? és editat per la PAE que és catalana i la majoria de concerts i coses que fem les estem fent ací.

Alfons: Si tu cantes en català ja está. "Eres catalanista", ets una altra persona, estàs fet d'una altra pasta. Diuen "Ets nacionalista!" i tu "Sí, és que al final ho sóc. I vaig a fer-me terrorista". Volen apartar-te, marginar-te, tu no ets de nosaltres, i es clar, tu ets d'allà. Potser si no estiguéssim tant a Catalunya, igual ens acomplexaríem, però quan surts fora i et sents mínimament valorat doncs dius, tios, que us donen, ja està bé!

Carles: Ara estem un poquet organitzant-se allí en València. Està naixent una plataforma de músics per la llengua. Pau Alabajos n'és al cap, i sabia del tema, perquè els mitjans se'n van fer molt de ressó. El mateix programa el va trucar per participar i ell abans d'acceptar ens va trucar per saber del tema i ja per iniciativa propia va decidir no participar, per solidaritat amb Verdcel i perque tenim aquest nexe comú. Al final, sembla que l'hagin trucat per netejar la consciència, perquè ja saben que Pau Alabajos va del mateix pal que nosaltres.

Crec que l'estil del PP està molt clar. Però recordo que aquí a Catalunya a nivell social hi havia una resposta de confrontació, i se'm fa extrany que a València no la hi hagi.

Carles: No. Allà la filosofia és abaixar el cap i ja està.

Alfons: És caciquil, és gent que vol dormir amb la consciència tranquila de que hi ha un ésser suprem que els controla, que és el que passa quan un viu molt de temps sota pressió. Aquí no crec que passi, però és la por, com Mallorca que de la nit al matí ha passat a ser del PP i allà, ja veurem, però les destroces paisatgístiques que van a fer són d'aupa, i això es pot traduïr en un ecologisme en ultrança per una banda i, per l'altra, en gent que diu "ei, estan fent coses"... La confrontació la tens, i a ells els interessa un cert terrorisme, una gent que està en contra de tot el que fan, del progrés... ells estan nodrint-se justament d'això. Per això fer continguts molt panfletaris és bo però alimenta d'una manera indirecta la mateixa situació, al final és com jugar les seves cartes. A ells els interessa que hi hagi confrontació perque així ho tenen super tirat -és la meua manera de pensar.

Al País Valencià passa el mateix: si parles català, si vas a una manifestació, ja et diuen terrorista, peró la gent ja va adonant-se una mica de coses. El nostre poble Alcoi, per exemple, ja ha entrat al PP, i és un poble anarquista, que té una tradició impressionant del comunisme, i hi ha un munt de gent de la Serra... doncs ja estem igual que la costa, ja estan projectant no sé quants camps de golf, no sé quantes barbaritats en parcs naturals, d'hotels, adosats... la gent que s'estimava tant la seva serra, i que pujava les hermites, una cosa molt perduda a Catalunya en el sentit d'empresa, de gent que s'organitzava, que no es deixava utilitzar per ningú, i ara ja som iguals i no fa ni quatre dies. És paradoxal. América en cap, turisme a saco, no hi ha res més, ni turisme cultural... en aquesta situació de no-futur la gent està amedentrada. "És el que hi ha", pensen.

A mi m'ha sorprès més per Alcoi. El País Valencià o València ja els donava per perduts, perquè si el poder és allà i el pensament del poder és "No a la llengua", "No a la cultura", ens afectarà, però no pensàvem que ens absorvís...

Carles: ...i ja ens ha pillat. Allà diem que la costa ja ha arribat a Alcoi. Ja som primera línea de playa.

I, mitjans de comunicació, no n'hi ha que mirin més pel valencià?

Alfons: el Levante, tot i ser moderat... Ara ha surtit una tele, totalment de mans privades, que amb els diners de cadascú estan fent una televisió que parla en català. Eixa és la real tele pública, i l'altra no sé què és però té un pressupost inmens. Hi ha l'Avanç, diaris electrònics, ràdios ("La nostra marxa"...). Sí, hi ha molta gent, però no tenen diners per fer coses. Per exemple, nosaltres hem demanat una subvenció a l'institut valencià de la música i ens l'han denegat.

Carles: Raó E. Vam trucar per saber el motiu de la denegació i ens van dir "Criterio E".

Alfons: Al Café-teatre va haver una moda de monòlegs però es va tallar. El Carrer Volta és un espai que està al Carme, com si fos el Raval d'aquí, que és un espai molt obert i fa moltes coses i també fan concerts, però si no els han tancat 3 o 4 voltes el garito i han hagut de pagar denúncies...

Teatre sí que hi ha, i en català. És un món endèmic, molt tancat, s'ho mengen ells i s'ho fan tot ells. És l'únic mundillo allà que tenen un cert prestigi de la llengua. No sé si és perquè són gent amb cultura o què, però si vols fer teatre, allà, millor que parlis català i això és una cosa molt bona. Tenim amics que parlen català gràcies al teatre.

Les institucions no afavoreixen el català... sí, ara fan una cançó per promocionar, no el català sinó el valencià, i poc més. Al final, la reacció de la gent és que el català és una cosa dels indígenes, aquells que hi ha als pobles i que venen a la ciutat, i els mateixos de poble no el parlen perque desprestigia.

Carles: ...en poc temps s'ha perdut molt.

Alfons: El colectiu docent, com el del teatre, és també un grup bastant conscienciat. Algunes escoles estan concorciades. Si tinguessin diners, farien més coses. Fan una trobada anual, tipus l'aplec que fan a Morell, on s'organitzen. Fan les trobades per la llengua, amb xiquets per un tubo... però estan marginats. Nosaltres estem educats per ells i tenim molt clar que no ens han entrat distorsions de si el valencià és diferent del català, o si els catalans són uns lladres d'aigües, que és la realitat que t'estan venent. Pots parlar-li molt del català al teu fill, però si el teu fill va a escola i tot és odi contra això, al final estàs lluitant contra un monstre. Per això, el nostre fillet, que és el CD, el volem parir així.

Es dedueix, aleshores, que la major part d'actuacions les feu aquí?

Alfons: I tant, però algunes a pobles del País Valencià. A Benissa vam ser fa poc, ara anem a Almur, Alcoi... pobles sí, però a la ciutat de València pràcticament no hi hem tocat mai.

Carles: Fa molts anys...

Alfons: Ja portem uns anys aquí a Catalunya i ho idealitzem una mica, com a reacció a la diferència que hi ha. Val que hi ha molt a fer, però poc a poc aquí arribarem a algun lloc. Ara estem molt interessats en fer el CD. Ja hi ha molta gent que penja les cançons directament a internet, que està molt bé, però ens interessa fer un producte físic, que quedi alguna cosa.

Respecte el món musical, hi ha alguns autors que sentiu propers?

Carles: El Canimas ens agrada molt, el Roger Mas... D'allà de València el Miquel Gil, Pep La Guarda, Remigi Palmero...

Alfons: ...el vam veure al Figarock. És increíble l'energia que té aquest home. Pau Riba, Sisa... Hi ha molta gent jove que està fent coses i que la gent no ho sap. Per això valorem aquest projecte de cantautors.cat.

Io Batista ens agrada molt. I màquina, i psicodèlia, i la música dels 70... Los Planetas i Radiohead... Nacho Vega, per a mi, és el cantautor tipus. Diu moltíssima cosa i no és panfletari. Dominique A, que és francés... UC que són mallorquins i fan música tradicional i ens agrada més que Al Tall...

Carles: ...Antònia Font, Joan Miquel Oliver. Musicalment escoltem molt i intentem nodrir-nos de moltes coses, perquè si fem música és perquè ens agrada. I després, indiscutiblement, l'Ovidi, que ens ha calat tant, per compartir poble, o no sé... el tenim molt present.

Oferiu diferents espectacles pel directe?

Carles: Bàsicament tenim dos espectacles. On està el lloc? és una presentació del disc amb una part oberta i una de lúdica. Fem un viatge, comencem seriosos i acabem amb un reagge-ska. Solem adaptar molt l'espectacle al lloc. Després tenim un homenatge a l'Ovidi que es diu D'és d'hom fins al món, que és per a sales més reduïdes, on ens recreem més en la recitació, i és una mica el que feia l'Ovidi: el pallasso, l'artista i el cantant. També hi hem clavat cançons nostres per identificació amb ell...

Alfons: ...és que tenim cançons que estan fetes en el mateix context. El millor que hem pogut fer és agafar obra d'ell i reinventar-la a la nostra manera -destroçar-la o no- però donar-li una actualitat. Experimentant un poc, clavant-hi una base electrònica... és la nostra visió, però al final, és l'Ovidi, una persona amb tants oficis, dedicat a la seva professió, que era una persona molt, molt coherent.

FONT: cantautors.cat, setembre'05