Nascuts el primer mes del segle XXI -si és, que jo crec que sí, que aquesta centúria va començar l'any 2000-, Túrnez & Sesé són una de les grans revelacions del nou impuls de la cançó d'autor en la nostra llengua. La seva reconeguda qualitat la posen al servei de la musicació i la interpretació dels i les poetes d'aquí, des dels molt coneguts fins als que no ho són tant. Guanyadors, el 2001, del concurs Sona 9, han donat a conèixer dos cedés -Quedarà la paraula (2002) i L'arbre de l'esperança (2004)- i n'anuncien el tercer per als pròxims mesos.

El cantant -i coautor d'alguns dels temes- Xavier Túrnez i el guitarrista i compositor Daniel Sesé, fundadors del grup, comparteixen escenari amb Jesús Vidal (bandúrria, llaüt, guitarra clàssica, bozouki, guitarró i percussions), Jordi Ruiz (violoncel) i Laia Rius (violí i veu). Sesé -que també s'ocupa de la selecció de poemes i poetes musicats- i Vidal -responsable de la sonoritat mediterrània de T&S- són, en aquesta ocasió, els interlocutors de www.cantautors.cat, en un repàs ampli a un passat encara molt recent i a les perspectives d'un futur que hauria d'optimitzar, alhora, difusió i prestigi.

Vau començar difonent l'obra d'un poeta ja mort i més aviat poc conegut, Desideri Lombarte, natural de la comarca del Matarranya, a la Franja de Ponent. Quins van ser els motius d'aquesta elecció?

DANIEL SESÉ - De fet, devem la formació del nostre grup a la proposta de l'Associació Cultural del Matarranya de musicar poemes de Lombarte per a un disc col.lectiu, Una roella al cor. Nosaltres sempre diem col.loquialment que el Desideri, malgrat que ja no hi sigui -va morir a Barcelona, on s'havia traslladat a viure, l'any 1989- és l'autèntic fundador de Túrnez & Sesé perquè, a partir de musicar els seus poemes, es va consolidar el grup. Encara que els fundadors oficials som el Xavier Túrnez i jo mateix, vinculats al Matarranya perquè tenim segona residència en un poblet meravellós que es diu Torredarques.

JESÚS VIDAL - En canvi, jo, la segona residència la tinc a un altre poble del Baix Aragó, relativament a prop del Matarranya: Calanda, on va néixer Luis Buñuel.

DANIEL - En el meu cas, que fins aleshores només m'havia dedicat ocasionalment a la música, començo a treballar tres o quatre poemes de Lombarte. Aleshores, truco al Xavi Túrnez, a qui coneixia des de feia temps. Ell, als anys 80, s'havia dedicat, com a cantant, a la música pop. Li proposo d'iniciar l'aventura i comencem fent concerts ell i jo sols, primer en cercles reduïts. De mica en mica, ens animen a musicar més poemes i veiem que l'invent funciona. A partir d'aquí, truco al Jesús Vidal, amb qui ens havíem conegut amb vint anys quan fèiem el servei militar aquí a Barcelona.

JESÚS - La mili ha de servir d'alguna cosa...

DANIEL - Per l'única cosa que no em penedeixo d'haver-la fet és per aquesta coneixença, que tants bons resultats està donant. Per la resta, va ser un infern. I cal dir que, en aquella època, el Jesús i jo ja havíem fet alguns intents de formar un grup de cançó d'autor.

JESÚS - La llàstima és que aquests intents no van quallar. Entre d'altres motius, perquè no trobàvem el cantant adequat.

DANIEL - Però l'impuls seguia latent. Per tant, vaig convidar el Jesús a una de les actuacions que fèiem amb el Xavi. I, des d'aquella mateixa nit, ja el tenim enganxat.

Quedaven encara dos fitxatges...

DANIEL - Sí, més tard vindrien el Jordi Ruiz i, per últim -a partir de la gravació del segon disc-, la Laia Rius.

Tornem al Matarranya. Com en veieu el redreçament cultural?

DANIEL - Heroic. Pensa que, des de fa anys i panys, són terres que culturalment han estat molt malmeses, molt castigades. Hi és latent un ressentiment contra tot el que significa el fet català fomentat des de les institucions. I no perquè no hi hagi voluntat d'apropament, sinó perquè aquella gent s'ha sentit menystinguda, i el que han parlat tradicionalment ho perceben com una llengua inferior.

Per tal de superar aquesta situació, l'Associació Cultural del Matarranya, pausadament i amb molta intel.ligència, s'ha dedicat a fer una pedagogia que trobo envejable. Ho fa en el sentit que la gent d'aquelles contrades deixi de banda complexos històrics i entengui que disposa d'un patrimoni cultural i lingüístic singular. I això no vol dir, necessàriament, que s'hagin de sentir catalans: són aragonesos de parla catalana, amb la seva identitat específica.

L'Associació, a través d'un gran nombre activitats, ha fet una tasca molt rellevant, també des del punt de vista editorial, i la difusió d'una obra com la de Desideri Lombarte esdevenia clau en aquest sentit. A més, ell no es va limitar solament a escriure, sinó que va ser un dinamitzador cultural de primer ordre.

Us han dit sovint que Ara vindrà és un dels millors temes que s'han fet mai en l'àmbit de la nostra cançó d'autor?

JESÚS - Doncs sí, i ens en sentim honorats i orgullosos. Cal partir de la base que el poema és magnífic, però, certament, el Daniel va saber entendre'l molt bé i trobar-hi la música més adient. El resultat és una cançó que molta gent ens diu que ha plorat en sentir-la, de tanta emoció com són capaços, el poema i la música, de desvetllar.

Musicant i interpretant la poesia catalana, us inscriviu en una dilatada i rica tradició, tan ben recollida per Miquel Pujadó en un programa recent de Catalunya Cultura.

DANIEL - De vegades, diem que ens considerem hereus de l'obra de Paco Ibáñez i la d'Amancio Prada i, entre nosaltres, de Ramon Muntaner, que els anys 70 i 80 publica un seguit de discos magnífics basats en la poesia. Fa Miquel Martí i Pol -un dels primers que el va musicar-, Salvat-Papasseit, Sagarra, Espriu, etcètera. I a Catalunya, a banda d'ell, que es va distingir per aquesta doble tasca música-poesia, hi ha molta tradició en aquest sentit. Nosaltres pensem que aquesta és una tradició molt arrelada i digna, perquè es tracta d'una mena de "gènere dins el gènere" de la Cançó.

Al marge de si els acabeu incorporant a la vostra producció, quins són els o les poetes en la nostra llengua que més us interessen?

JESÚS - Aquesta pregunta només la pot contestar el Daniel, perquè és el gran lector de poesia del grup i la persona millor capacitada, doncs, per fer la tria de textos. De fet, els altres ens refiem absolutament del seu criteri.

DANIEL - Els meus gustos poètics són molt amplis, però a mi, un poeta que m'apassiona i que trobo que és dels més grans és JV Foix. Em diràs: "I per què no el musiques?". Doncs perquè Foix és molt complex.

Però gosaràs fer-ho, gosareu portar el poeta i pastisser de Sarrià damunt l'escenari?

DANIEL - No es pot dir que no, però és que també tenim altres models molt considerables: Salvat-Papasseit, Pere Quart -que era grandiós-, Espriu -que ja hem treballat... I de contemporanis, els que vulguis, perquè la poesia catalana travessa un moment fabulós. En aquest país, penso que, de material poètic, no ens en faltarà mai.

JESÚS - Certament, hi ha molt per triar.

A propòsit de la dificultat de musicar l'obra de Foix, quines característiques ha de tenir un poema per tal que posar-hi música sigui una tasca a l'abast?

DANIEL - És una qüestió d'equilibri, i aquest equilibri ha de contemplar diversos aspectes. Un poema amb una estructura molt lliure, posem per cas, és molt complicat de musicar, perquè corres el perill d'acabar fent una simfonia en comptes d'una cançó. És millor que hi hagi un ritme interior clarament marcat i en tot cas, si no n'hi ha, depèn de com estigui construït el poema.

D'altra banda, quan entres en un poema també hi ha una qüestió de pell. De vegades, en una primera lectura ja dius: "Això és una cançó". Però de vegades passa tot el contrari, que tens el poema al davant però no n'arribes a copsar l'essència. Aleshores és qüestió d'insistir, de tornar-hi, de jugar amb els versos, de barallar-te amb el text. I a voltes s'emprenen camins que no arriben al final, i has d'abandonar-los per tot seguit emprendre'n d'altres.

A més, hi ha moltes maneres de composar. Hi ha poemes en els quals la música sorgeix rapidíssimament, i d'altres en què l'elaboració és molt més lenta, perquè no acabes de trobar el que vols. I és que, sobretot, quan es musica una poesia cal partir d'una premissa que a mi em sembla bàsica: és molt important que intentis transmetre l'atmosfera del poema. Una música, i també una interpretació, que no siguin adients poden trair el sentit d'aquells versos. Per tant, el músic, quan treballa la poesia, ha de tenir una actitud humil, de servei a un text. Ha de crear i interpretar una música que acompanyi els continguts del poema per transmetre'ls amb eficàcia al públic, però que no vulgui mai estar per damunt.

Us plantegeu incorporar també a la vostra producció poetes d'altres cultures, convenientment traduïts?

DANIEL - Doncs la veritat és que sí i, per tant, suposo que el desig es traduirà, tard o d'hora, en resultats. De fet, a mi se m'ha passat pel cap fer poetes francesos com Baudelaire i els simbolistes, a partir de Rimbaud.

Xavier Baró té un disc dedicat íntegrament a l'obra de Rimbaud.

DANIEL - Sí, el tinc ben present. Ell és un cantautor interessant i complex alhora, i la seva personalitat connecta amb el món rimbaudià. Un altre poeta que em fa peça és Jacques Prévert, que ara interpreta la Lídia Pujol.

JESÚS - Cal tenir en compte les altres cultures, però crec que en català encara hi ha molt material poètic per posar a l'abast de la gent.

Teniu la vostra pròpia definició del valor i les funcions de la poesia en aquest món que, no sempre agradablement, ens acull?

JESÚS - Molt resumit -sóc una persona molt estructurada i no m'agrada d'estendre'm gaire-, jo diria que la poesia és a la literatura com la música és al so: sobretot, l'expressió d'uns sentiments.

DANIEL - No sé si sóc capaç de definir el que és la poesia. El que és segur és que l'art poètica forma part de la meva quotidianitat. Per tant, la poesia em nodreix, m'assossega, em fa pensar, em fa analitzar i em fa, en definitiva, entendre el món. I la poesia, la literatura, ha de permetre això: poder reflexionar sobre els grans temes que envolten l'ésser humà, ser crític i autocrític...

Com diu Desideri Lombarte a Trist joc, "qui compra poesia"?

DANIEL - Doncs moltes més persones de les que ens pensem en el model de societat que ens ha tocat viure. És evident que la poesia és un gènere literari per a minories, però no es contribueix prou -amb excepcions remarcables- a què la seva difusió sigui més gran. L'altre dia, en un programa de ràdio conduït pel Sam Abrams a Catalunya Cultura, es comentava com és possible que, entre els llibres que es recomanen per a llegir a l'estiu, pràcticament no n'hi hagi de poesia.

És el que deies, un gènere per a minories...

DANIEL - Sí, però les minories s'han d'atendre. Les minories són molt importants, perquè mouen el món, el transformen i el fan avançar. I la poesia, com la música, com altres arts, s'ha de poder difondre amb normalitat i molt més a bastament.

Escriure lletres pròpies, resta definitivament fora de les coordenades que us heu marcat? No és la vostra vocació?

DANIEL - Crec que podem dir que no, perquè aleshores no estaríem musicant poesia, i cal distingir entre cançons que tenen una lletra i poesia musicada, perquè són coses diferents. La poesia musicada també és cançó, però es troba en un altre estadi. Nosaltres podríem arribar a fer unes lletres agradables, possiblement ben construïdes o que tinguessin una certa gràcia, però no serien poesia perquè no som poetes. I, per això mateix, no tenim l'hàbit d'escriure'n.