Aquest any, Sanjosex ha editat Viva! (al segell Bankrobber), el seu primer disc, fruit d'un llarg procés de creació. Engrescats per la sonoritat del disc, ens apropem a saber una mica més d'aquest cantautor de La Bisbal.

Com vas començar amb la música?

Amb 6 anys. De petit em van apuntar a solfeig i guitarra clàssica. Fins als 15-14 anys, que ho vaig deixar perquè havia de fer estudis i estava en aquesta época que no tens ganes de fer res d'això, però de seguida vaig muntar un grup amb gent de la Bisbal, i he estat participant com a instrumentista en grups fins ara, de fet.
A partir de certa edat i fent la carrera d'arquitectura -sóc arquitecte-, a partir dels 20 anys, vaig començar a fer cançons i la gent que els hi tocava els agradava bastant. Vaig fer una primera maqueta el 2001 amb quatre cançons ben gravades, algunes amb guitarra, posant-li el nom de Sanjosex, tot i que era jo sol. Després passa un temps, i ara fa dos anys, el 2003, munto el grup actual. En un principi sense la intenció de fer un disc, però com que sonava bé i a tothom li agradava molt... Bankrobber ja feia un temps que em deia de gravar un disc. El vam gravar ara fa un any. Vam gravar, mesclar i masteritzar en deu dies però separats.

En deu dies! El disc devia d'estar bastant definit...

No, no creguis, m'agrada bastant deixar anar els músics, o sigui, que cadascú toqui a la seva manera: hi ha la cançó, hi ha unes idees que jo dono, però cadascú fa una mica allò que ell vol, perquè se senti a gust tocant. El disc va sortir el maig i estem molt bé i anem tocant...

Al desplegable del disc expliques una mica aquesta llarga travessa per enregistrar tot el disc

Sí, que cada cançó té el seu any. Això ho vaig fer perquè es notés la diferència que hi ha. Si es mira, les primeres són més roqueres, les últimes són més del brazil, el flamenc...

Tu pensaves, però, fer un disc?

Home, si fas cançons, tens una mena d'il·lusió, però és com l'ego i el super-ego i el conscient i l'inconscient i aquestes coses. A moments ho pensava i em feia il·lusió i a moments he dubtat molt i no ho volia fer, perquè jo tinc la meva feina, m'agrada i no vull deixar-la. De fet, per això ara dormo tan poc i vaig tan atabalat. Però bé, ho faig i estic content de fer-ho, perquè ho vull fer.

I com vas trobar els músics?

Són gent de la Bisbal, però he de dir que són els que toquen millor de la Bisbal. Havia anat fent coses amb ells amb anterioritat. És una evolució.

Composes amb alguna intenció en concret?

Quan fas una cançó i veus que ha quedat bé vols tornar a repetir, encara que sigui dur, perquè és dur, és molt nerviós, o no, de vegades surt com si res, però sovint és difícil. De vegades és una teràpia, o un joc. De vegades tens ganes de fer una cançó amb un ritme que t'agrada... Les meves lletres són molt en primera persona i explicant situacions de la persona. No vol dir que parli de mi. No sóc un cantant protesta, tot i que protesto, però puc protestar perquè el café me l'han posat malament, no sóc un tio que vegi les coses en el sentit de criticar una persona o un govern. A mi em costaria molt de fer això, les coses són molt complexes, la realitat és molt complexa com per assenyalar una persona concreta. Pot ser que una situació que em sembli injusta em mogui a fer una cançó, però no serà una cançó-protesta com s'ha entés sempre, segur que no, perquè no m'hi sento identificat.

Et sents identificat amb algú d'aquí?

Em sento identificat amb persones que fan les coses amb un sentit lúdic. Que fan la música per passar-s'ho bé. Em sento identificat amb Pau Riba, per exemple, no tan hippy com ell, però em sento identificat per la manera directa de fer les lletres. Jo tinc més influències del flamenc i americanes, d'altres tipus. Però potser més en Dylan, i gent de fora.

Hi ha cantautors d'ara que t'interessin?

Psí [després d'un silenci]. Els músics amb els que jo treballo no són col·leccionistes de discos, no són gent que escolti molta música. Ens agrada algú en concret i escoltem molt d'això. Però en català... és molt difícil. Em costa molt trobar alguna cosa que m'agradi. M'agrada Um-pah-pah però que ja no hi són. Hi ha l'Adrià Puntí que està molt bé i és molt poètic quan és ell sol, però m'agrada més Um-pah-pah, les coses s'hi entenen més, que trobo que és important. El Serrat... Els darrers discs que he comprat són dos del Miles Davis, un del Chick Corea, un de'n Terremoto que és flamenc i un del José Masé que és flamenc, ja veus les influències catalanes que tinc... Trobo que Catalunya a nivell de tradició és un país que té molt que desitjar a d'altres llocs: la tradició flamenca, la tradició andalusa, és molt millor que la catalana i la tradició a d'altres llocs del món. Jo del català m'agafo a la llengua i algun poeta, algun escriptor, com la gent parla, el que em diu ma mare, però les influències musicals les vaig a cercar fora.

Trobes alguna relació entre l'arquitectura i la música?

No. En abstracte, la creació és algo semblant. La manera d'afrontar-ho, ara ho deixes descansar, ara ho tornes a agafar, això és important, això no... Però no té res a veure perquè la música és etérea, de l'instant. En canvi l'arquitectura és molt més dura: és pedra, és formigó... La música és directe total, mentre que l'arquitectura és lenta. Tu dibuixes algo i estarà construït d'aquí un o dos anys. L'arquitectura és molt de pensar, de calcular, i la música és molt de deixar-se anar. Tot i que el fet de composar i projectar és semblant, perquè és molt mental, això: anar pensant, anar pensant, anar pensant, anar canviant...

De cara a un següent disc... composes sovint o segueixes aquest procés lent del Viva!

Vaig composant però el temps és molt limitat, me'n falta una mica. Però sí, vaig composant. Com que no m'hi dedico professionalment a la música, no tinc cap pressa. Però tot i això, en tinc de nous temes, crec que no vindrà gaire tard.