Amb La sínia i l'estrella. Suite d'Agustí Bartra (2006), Miquel Pujadó ha publicat un dels millors discos de la seva trajectòria com a cantautor, tot i que, en aquest cas, l'autoria ho sigui sobretot de les músiques. Aquest treball esdevé el que fa quinze d'una ja dilatada trajectòria, iniciada l'any 1982 amb El temps del fanals en flor i que té amb Entre la veu i els dits (2004) -que compta amb el luxe d'un Conrad Setó al piano- una vessant antològica valuosa i indispensable.

Però l'artista de Terrassa -tot i que nascut a Madrid el 1959- és també l'agent que posa a l'abast reeixides versions de Brassens en català i aconsegueix així mantenir plenament viva la memòria del gegant de Seta entre nosaltres. El coneixement que té Pujadó de la cançó de tradició francesa -i que en aquesta entrevista es palesa un cop més- no el té, aquí, pràcticament ningú, i per això el seu constitueix un testimoni d'especial interès.

També ens interessen molt les seves opinions com a crític i estudiós de la cançó catalana i la cançó d'autor en un sentit ampli, reflectides periòdicament a publicacions d'aquí i de França i condensades especialment al seu Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català (2000). Però com que són opinions que, òbviament, no es poden matar en un parell o tres de preguntes, intentarem recollir-les en una propera ocasió.

La sínia i l'estrella, sobre l'obra d'Agustí Bartra, no sembla un disc més en la teva ja dilatada producció.

D'entrada, no ho sembla perquè, fins ara, jo havia escrit -excepte en les versions de Brassens-, les lletres de les meves pròpies cançons. Fins i tot, se m'havia penjat l'etiqueta de lletrista obviant l'element musical, que em sembla tan important com el literari. De fet, sempre que altres cantants m'havien demanat cançons, amb alguna petitíssima excepció -el Titot, per exemple, que em va demanar una música a partir d'un poema de Guillem de Berguedà-, m'encarregaven textos perquè és el que m'identificava.

Però jo sempre he cregut que la cançó és un tot, i que un text sense una música adequada no és una cançó. Una cançó ha de tenir un equilibri entre lletra, música i interpretació. Personalment, em considero un bon melodista, i un dels motius que em van portar a gravar La sínia i l'estrella és demostrar-ho. En aquest disc només he treballat com a compositor i intèrpret de la majoria dels temes, i la gent haurà de tenir-ho en compte a l'hora de valorar-lo.

Musicar Bartra no era pas una tasca fàcil, justament perquè se'l considera -i amb raó- un poeta difícil...

Sí que ho és, i això és el que em comentava molta gent -el mateix Raimon, per exemple- en assabentar-se del repte que m'havia proposat. Repte que també tenia l'interès de transmetre al públic l'obra d'un autor decididament important però, segurament, massa oblidat.

Aquesta dificultat, a la pràctica, no ho va ser tant. I és que vaig trobar que els últims poemes que Bartra va fer quan ja estava molt malalt eren composicions molt despullades, molt cantables -pràcticament va utilitzar l'esquema, l'estructura de cançó- i que gairebé tenien la música incorporada. A partir d'aquí, el treball va ser relativament senzill.

Quins han estat els teus referents musicals a l'hora de dur a terme un treball d'aquesta mena?

Per mi, el referent d'un disc així, sense intentar imitar-lo, és el treball de Léo Ferré amb grans poetes francesos del segle XIX, sobretot Baudelaire, Verlaine i Rimbaud. Ferré va fer-ho, precisament, quan ja tenia un estil propi i un llenguatge literari personal. I va saber, en un moment determinat, posar el seu món al servei de l'univers d'uns autors amb el quals, per un motiu o altre, se sentia identificat.

Com s'estructura l'espectacle que s'ha generat a partir d'aquest disc sobre Bartra?

Parteix d'un pròleg amb tres cançons que no són basades en textos del poeta. En primer lloc, una cançó meva que ja havia enregistrat en un disc anterior, Estabilitat precària, que es diu Aspirina o anestèsia i que expressa la meva visió sobre l'art i la seva funció. Segueixo amb una adaptació d'una cançó de Léo Ferré, Els poetes, que em permet anar-me centrant, reduint el terreny. I després Bartrian(n)a, una visió personal de Bartra, amb una picada d'ullet a qui fou la seva companya, l'escriptora i periodista Anna Murià.

A partir d'aquí, la resta de l'espectacle són els poemes del recull pòstum El gall canta per tot dos, seguint un ordre sobretot lògic des del punt de vista musical i rítmic. La darrera cançó és l'únic poema que no és pòstum, sinó que havia estat publicat en un llibre anterior, La fulla que tremola, i que es diu -i per això és oportú per acabar l'espectacle- Quan de mi, finalment... Es tracta d'un autèntic testament vital, en el qual s'evidencia el fil conductor que Bartra té amb poetes vitalistes o de negació de la mort, com poden ser Maragall o Salvat-Papasseit.

A banda la vinculació terrassenca, què és el que més t'interessa de l'obra d'Agustí Bartra?

A mi m'interessa Bartra tant per la forma com pel contingut, un equilibri que en els poetes no es dóna sempre. Amb el fons dels poemes que composen el disc, concretament, m'hi sento molt identificat. Em refereixo a aquest fons de reivindicació del jo, que ve una mica de la tradició anarquista, entre cometes, que a mi m'agrada. Però és un jo fraternal i solidari, un jo que s'autoafirma sempre en un entorn humà. També em sedueix, en l'obra bartriana, el seu vitalisme extrem.

Ara que ja has musicat un poeta català de nivell, se t'acut, en alguna altra ocasió, de repetir l'experiència?

És una possibilitat, tot i que ara mateix estic molt centrat en escriure cançons meves per a un nou disc. Una cosa sí que la tinc clara: no incorporaré mai, en un disc de temes propis, poemes aïllats. En aquest moment, si et digués un poeta català que m'atreu especialment, seria Josep Palau i Fabre. Ja veurem si d'això, algun dia, se'n deriva un treball monogràfic.

També era un disc singular, pel seu caire antològic, l'anterior Entre la veu i els dits, en el qual t'acompanya al piano Conrad Setó.

El Conrad ja havia intervingut ocasionalment com a acordionista en el meu primer disc, El temps dels fanals en flor, publicat el 1982, precisament l'any de la mort de Bartra. Però el cas és que no ens havíem tornat a veure fins que ens vam retrobar el 1997 quan jo estava a punt de gravar Núvols i clarianes i disposava de la lletra -elaborada el mateix dia que es va morir Ovidi Montllor- d'una cançó que es diu Els feies nosa. Conrad Setó havia estat el pianista habitual de l'Ovidi durant els seus darrers anys, i per això li vaig demanar la música. Vam enregistrar la cançó plegats i en els meus discos següents, Somriures que mosseguen i Estabilitat precària, cada cop li vaig anar donant més protagonisme.

A partir d'aquí, em vaig plantejar la possibilitat de dur a la pràctica una de les meves dèries de feia molt de temps: oferir un espectacle de piano i veu, el resultat del qual va ser el disc antològic de la meva producció fins aleshores.

L'acompanyament exclusiu del piano fa que les cançons guanyin, sobretot, en intensitat?

Una cançó és bona o dolenta, amb independència del tipus d'acompanyament. En el món anglosaxó, posem per cas, això, sovint, no es veu així, tot i que grans excepcions com Leonard Cohen demostrin precisament el contrari. Però una bona cançó ha de poder defensar-se amb una guitarra, un piano o la Simfònica de Londres, si convé. De tota manera, és cert que, quan una cançó realment s'aguanta dreta, acompanyada al piano té unes possibilitats increïbles, tal com ja ens va demostrar Ferré quan col·laborava durant una època amb un pianista cec que es deia Paul Castanier. El piano, com ja se sap, és un instrument molt complet, que et permet deixar la guitarra i treballar més l'expressivitat, el gest...

Vas començar a escriure cançons de molt jove i has publicat, en conjunt, una quinzena d'àlbums. Ni que sigui provisionalment, estàs en condicions de fer el teu balanç creatiu?

Jo vaig una mica per èpoques. La primera època podríem anomenar-la "el temps dels vinils", i s'estén des dels catorze o quinze anys, que és quan començo a escriure les primeres cançons, fins als trenta. Recordo alguna primera part amb Quico Pi de la Serra i Joan Isaac el 1976, als setze anys. Cap a 1979-80 ja començo a cercar un estil personal, fins que el 82 apareix El temps dels fanals en flor. Els cinc primers àlbums representen una etapa de creació d'estil, en la qual, de vegades, prima la forma per damunt del contingut. Però quan arriba l'últim elapé de vinil, Ambaixador d'enlloc, crec que ja he adquirit un estil propi, amb cançons que poden aguantar el pas dels anys.

I és aleshores que m'adono que em cal fer una pausa, la qual cosa em passa cíclicament. Necessito deixar d'escriure per evitar repetir-me, i una bona manera de fer-ho sense deixar l'ofici seran les meves primeres versions de Brassens, aplegades en dos discos. Això s'estén del 90 al 93, i és a partir del 94 que torno a escriure cançons noves i elaboro, pràcticament amb dos anys de diferència cadascun, uns quants cedés fins arribar a l'Estabilitat precària, del 2002.

En acabar aquesta etapa, gravo un segon disc sobre Brassens, faig l'Entre la veu i els dits amb el Conrad Setó i després el disc dedicat a Bartra. I ara torno a estar en vena més pròpiament creativa i preparo un nou disc amb cançons pròpies, el títol provisional del qual és Senyals de vida.