Ja fa vuit anys que Joan Isaac, un dels nostres millors cantautors, va protagonitzar un retorn fulgurant a les gravacions i els escenaris, amb les fites que representen l'aparició de cinc CD i els dos concerts del març del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya. El darrer dels seus treballs, De profundis, és, a parer meu, el millor disc d'aquest artista, amb una majoria de cançons de gran nivell creatiu. Ho crec així sense menystenir valuosos temes d'anteriors lliuraments -inclosos els que provenen de la seva època inicial- ni, per descomptat, la "joia" singular que són les tan interessants versions de Joies robades (2002), un disc que suposà una connexió directa i absolutament reeixida de la nostra Cançó amb el bo i millor de la cançó d'autor internacional.

La teva gira dins el ja desaparegut circuit Ressons va veure's interrompuda bruscament, poc després de començar, per un infart. La salut va tornar-te a acompanyar en públic a partir del concert del 23 de febrer a Manresa...

Sí, vam recomençar a Manresa amb un èxit important de gent i va ser molt emotiu. I encara més tenint en compte que estàvem al Club de la Cançó, que programa els seus cicles d'actuacions a la sala El Sielu i que està agafant molta empenta, portat per una gent amb la qual col.laboro amb molt de gust i els assessoro tant com puc. I, a partir d'aquí, vaig anar oferint nous concerts i recol.locant tots els de la gira que havien quedat penjats.

Durant el mes d'obligat repòs, quines reflexions, vitals i artístiques, et van venir més al cap?

Més vitals que no pas artístiques. Sobretot, és quan ja et sents una mica millor que t'adones què és el que realment t'ha passat. Fins al punt que, en sortir de l'hospital, vaig sentir la "síndrome d'Estocolm" d'una manera molt profunda. Gairebé no volia iniciar una vida normal, ja que a dins de l'hospital em creia protegit, em sentia molt estimat. La sortida, doncs, va ser una mica traumàtica, perquè representava el retorn a un món agressiu que m'havia dut a un moment límit degut a l'estrès i la manera de viure.

A més, quan passes per un tràngol com aquest, t'adones de l'immensament fràgils que som. Després vénen tota una sèrie de propòsits de reciclar la teva vida, de fer-la diferent. I ja t'ho diuen, que has de canviar els teus hàbits, i òbviament procures fer-ho, però no deixa de ser complicat.

El crític Josep Maria Hernández Ripoll, al concert que vas oferir a Barcelona el 25 de febrer al Petit Palau, et va veure més tranquil i relaxat, diferent "al sac de nervis a què ens tenia acostumats"...

Precisament, quan et posen al límit aprens a intentar agafar-te la vida d'una altra manera, a posar distància a les coses. El concert que vaig fer al Petit Palau significava el pur plaer de cantar, i de fer-ho a Barcelona una altra vegada després de les actuacions al Teatre Nacional. I això em va produir, efectivament, una relaxació molt gran: em notava content, molt feliç de trepitjar escenari...

Sí, jo també crec que es notava.

I, d'aquesta manera, el concert va guanyar en emotivitat i en profunditat, que és el que busco sempre.

Malgrat l'ensurt, quin balanç fas d'aquest teu Ressons 2006?

Un balanç molt positiu. Hem tocat en molts teatres, en molt bones condicions, amb un públic més o menys nombrós segons els llocs... Però el que hem constatat a cada concert és que la gent n'ha gaudit molt, i això emociona.

La crítica diu que De profundis és, en conjunt, el teu millor disc. I tu, com ho veus?

No sé si és el millor. El que puc dir és que és un disc que, quan en vaig fer l'escolta definitiva a l'estudi amb tres o quatre persones, em va convèncer molt. Jo tinc el costum de fer una escolta final en profund silenci, quan tot el treball està acabat, durant els setanta o vuitanta minuts que dúra un disc. Doncs bé, és la primera vegada que m'he posat a plorar, quan va acabar aquesta escolta. Ho vaig fer de pura emoció.

En qualsevol cas, és un disc fet amb molt d'afecte. Cada tema té el seu arranjament precís, sense que sobri ni manqui res. Hi ha dues col.laboracions magnífiques -les d'Ana Belén i Lluís Llach-, i crec que, a nivell de textos, és dels millors discos que he fet, i ho dic amb tota la humilitat del món. Sobretot, són cançons molt sentides, que emocionen la gent perquè li estàs explicant coses molt properes, amb molta pell. Hi ha molta pell, a De profundis. En aquest sentit, hi ha hagut anècdotes precioses, com una carta a La Vanguardia d'un matrimoni que fa trenta anys que estan casats i que es referien a una cançó com T'estimo en la rutina ["T'estimo en el llenguatge / dels gestos ja sabuts"]. Deien que aquesta cançó els havia conformat encara més en la seva estimació i que és un tema que, fins i tot, pot contribuir a evitar més d'un divorci...

"Qui assumeix el risc de les profunditats assumeix el propi risc...", deia Oscar Wilde en la introducció que encapçala el CD. Quin és el risc que, al llarg de la teva trajectòria, has volgut assumir sempre?

Bàsicament, fer la feina que jo volia fer, de la manera que la volia fer i passant de moltes pressions. Cal escoltar molts consells però, a la fi, saber prendre les pròpies decisions. I és que tothom pot opinar el que vulgui, de la feina dels altres, però el procés creatiu és, en el fons, molt individual. I al llarg de l'obra d'un autor el que s'acaba notant és la coherència artística, que és paral.lela a la coherència vital, i això és molt important. I també cal procurar no ser mai una persona que pugui semblar inassequible, sinó tot el contrari. Per això m'estimo molt la gent que escriu tal com és, i que és tal com escriu.

Entre els encerts més clars del disc hi veig la contraposició entre el romanticisme d'una cançó com Em parlaves de l'amor ["Em parlaves de l'amor / com d'un mar curull de veles blanques"], el realisme de T'estimo en la rutina ["T'estimo entre les restes / de la passió enyorada"]. La vida ens porta a provar els nostres sentiments de maneres ben distintes...

Em parlaves de l'amor ["Com les dunes dels deserts, / impossibles, suaus, inabastables"] és una cançó que parteix d'una conversa que vaig tenir amb una persona jove que entén l'amor d'una manera absolutament pura i eterna. I això és molt maco, evidentment, però és només una de les cares de l'amor. Una altra de molt diferent l'expressa un tema com T'estimo en la rutina ["T'estimo preocupada, / absent, despentinada..."], la lletra del qual, tendra i dura alhora, crec que ens pot fer reflexionar molt. Per mi, és la gran cançó d'amor, en el sentit d'estimar les persones pels aspectes que no t'agraden tant d'elles ["T'estimo simplement / per tot allò que no t'hauria / d'estimar"].

Molt pitjor és quan dius que "tot era hivern / entre tu i jo, / tot era hivern" a la bellíssima cançó titulada, precisament, Hivern...

Hi ha vegades que, entre dues persones que s'estimen, es produeix un distanciament, una fredor, un hivern, en definitiva. Aquest "hivern", jo també l'he passat, con tanta gent, i ara he volgut reflectir-lo. I és que en alguns temes d'aquest disc, efectivament, he intentat aprofundir sobre l'amor des de perspectives diferents. Des de l'enamorament, que és l'amor en un sentit absolut, fins a la ruptura, hi ha un procés vital en el que tots i totes estem immersos.

Has dit que la col.laboració d'Ana Belén a Manfred ["Però Manfred, què l'hi han fet al mar, / que l'aigua s'ha tenyit de mort, / que arriben a la platja onades de vergonya / que ho embrutaven tot..."] representa, d'alguna manera, un gest de diàleg d'Espanya vers Catalunya, darrerament tan dificultós...

Sí, perquè sobre aquest país, en ocasió del procés del nou Estatut, han caigut darrerament grans mentides, impulsades des de la dreta o, millor dit, l'extrema dreta, perquè la dreta que representa el PP és una extrema dreta espanyolista i reaccionària, de connotacions absolutament franquistes. Enfront d'això, i com molta altra gent, vaig notar una gran manca de resposta per part de la intel.lectualitat espanyola d'esquerra vers el procés català. Aquesta poca solidaritat, no solament política, sinó també des del punt de vista intel.lectual i artístic, em va semblar molt sorprenent i em va molestar força. Per tant, el fet que, en plena efervescència anticatalana, una personalitat com l'Ana Belén tingués el detall de col.laborar en un disc en català és molt important. Jo li ho havia demanat a nivell purament artístic, però després em vaig adonar que aquesta col.laboració podia tenir una altra lectura, i li ho vaig comentar. I l'Ana em va dir: "No hi havia pensat però, ara que m'ho dius, n'estic orgullosa".

L'altra intervenció destacada és la de Lluís Llach a Cala la nit a San Remo ["Cala la nit a San Remo, / xiula un tren i se'n va. / Cala la nit a San Remo, / roses blanques a ciutat"]. Com et vénen a la memòria, les primeres parts dels concerts del Lluís en els teus inicis?

Amb una emoció tremenda. Jo era un noi d'Esplugues de Llobregat que cantava i tocava la guitarra rítmica en un grup que es deia Nosaltres i que havia quedat finalista al concurs Promoció de Noves Veus a la Cova del Drac. I, de cop i volta, apareixen el Joan Molas i la Núria Batalla, els representants del Lluís, i em proposen de cantar en solitari, i una de les primeres coses que fan és presentar-me'l. Per mi, Lluís Llach era un mite, en aquells moments. I l'estratègia que em van proposar, de fer les seves primeres parts, era molt interessant. Vaig passar-me un any i mig actuant amb ell, amb tot el que això suposava.

Eres el Feliu Ventura de l'època, doncs...

Sí, d'alguna manera. El Lluís és un dels artistes que més han fet això en aquest país, i em sembla una actitud molt lloable. Va començar amb mi, amb el Ramon Muntaner i amb la Marina Rossell, després va venir el Joan Amèric i ara el Feliu Ventura. En el meu cas, vaig aprendre moltes coses, vaig conèixer el país i vaig posar-me en contacte amb el món de la Cançó, i això va ser decisiu.

Una de les dedicatòries del disc és a Lluís Puig, el coordinador de Vesc, "per rescatar-me de la foscor". Des de finals del 1998, a partir de l'aparició de Planeta silenci, no n'havies anat sortint?

Sí, però la dedicatòria va per una altra banda. Vaig tenir una mala experiència amb un representant, el Yanni Munujos, que és un personatge que s'ha portat molt malament amb força gent, tan important com la Maria del Mar Bonet o el Manel Camp, per exemple. Em vaig trobar absolutament enganyat i estafat, i com molt perdut. Aleshores vaig trucar al Lluís Puig, que em va oferir de seguida la seva mà i el seu suport. En aquest àmbit és molt difícil trobar un professional com cal, a més d'un amic i una bona persona. I quan ho trobes, és fantàstic.

Podries fer un balanç, ni que sigui provisional, d'aquesta segona època de la teva trajectòria?

El balanç que en faig és superpositiu. No me l'esperava, el camí que fa uns anys he emprès. Tot va començar amb una mena de juguesca amb el Xevi Planas, que em va muntar un concert a la sala La Planeta de Girona. I, a partir d'aquí, el procés va anar creixent, fins arribar als dos concerts del 5 i 6 de març del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya, que per mi van ser la culminació del meu procés de retorn al món de la Cançó.

El que puc dir és que, en aquests anys, m'he sentit molt valorat, molt respectat com a artista, i això dóna forces per a continuar escrivint cançons i anar-les cantant. Em creia que la gent s'havia oblidat de mi, tot i que hi ha persones que m'han seguit sempre. Sobretot, m'he sentit molt valorat per la premsa, pel món de la crítica, amb el qual, després de passar catorze anys fora dels circuits, hi havia tingut poca comunicació.