| Cançó
2006: el vas mig ple
Ja se sap que, a la vida, sempre hi ha
dues maneres de veure les coses, si més no: la del vas mig
ple i la del vas mig buit. També podem mirar, des d'aquest
dualisme, el moment actual de la cançó d'autor en
català. Moment caracteritzat, ara com ara, pel trànsit
del desert més o menys àrid a un oasi poc o molt habitable
sense renunciar -ai!- al somni del jardí.
Tal com m'escriu en un correu
electrònic -no em feu dir-ne e-mail ni mail,
si de cas correu- el periodista gironí Xevi Planas,
un dels més grans experts sobre el gènere que hi ha
al nostre país, "potser la Cançó rutllarà
de debò quan hi hagi programadors que contractin els quatre
recitals de Raimon al TNC (només alguns han contractat l'antològic)
o discogràfiques que es disputin produir un disc de Pi de
la Serra o Jordi Fàbregas. Mentrestant...".
El que diu en Xevi -i altres aspectes que ell, amb molta més
autoritat que no pas jo, podria afegir- és ben cert. Ho és,
singularment, des de l'òptica del vas mig buit. Ho
és des d'una exigència de país, el nostre,
que potser no s'acaba de merèixer prou, aquests anys
inicials del segle XXI, la cançó d'autor que
des del 1959 -l'any del manifest fundacional de Lluís
Serrahima "Ens calen cançons d'ara", inspirat
en part per Josep Benet- ha estat capaç de generar.
Justícia cap a la Cançó,
més que al país
I tanmateix, i malgrat el punt de vista sempre incisiu del col.lega
de Girona, jo prefereixo mirar-me la Cançó més
aviat des de l'òptica del vas mig ple. Ho faig així
no pas per justificar mancances ni desercions, individuals i col.lectives,
sinó per un estricte sentit de justícia no cap al
país -sempre dic que la nació catalana serà
allò que les seves ciutadanes i els seus ciutadans vulguin-,
sinó cap al propi gènere.
Un gènere que els anys 80, per exemple, va veure com era
reduït pràcticament al silenci el "sant laic" que ben
recentment, en el desè aniversari de la seva mort, hem sabut
entronitzar amb Ovidi Monllor. Que va enviar Enric Barbat a fer
estrictament d'aparellador a Menorca, o Joan Isaac de farmacèutic
a la Ciutat Vella barcelonina. Que va obligar Sisa -feu memòria-
a proveir-se de més d'una disfressa per les Espanyes... Que
va veure també com alguns dels seus representants més
conspicus havien d'arribar-se a tancar a la seu del Departament
de Cultura. Que va suportar tant de menyspreu als mitjans de comunicació...
quan havia significat tot el que sabem als anys 60 i 70 -i les raons
estrictament sociopolítiques, ho sento, no s'hi valen.
Isaac, Barbat, Tero...
Tanmateix, des dels darrers anys 90 fins avui, hi ha un seguit d'indicis
que permeten avalar la teoria del vas mig ple... sense que tampoc
manquin raons per a la contrària. Vegem uns quants dels indicis
en positiu. Un dels noms que millor els representen és Joan
Isaac, que va protagonitzar un retorn fulgurant a les gravacions
i els escenaris i ha presentat recentment el que és, a parer
meu, el seu millor disc globalment considerat, De profundis,
sense menystenir grans cançons d'anteriors treballs
ni, per descomptat, la "joia" singular que són
les tan reeixides versions de Joies robades.
I Enric Barbat, amb Camins privats, ha tornat a la Cançó
després de vint-i-dos anys de no gravar cap plàstic
-si no hi hagués un mínim horitzó de
futur, hauria gosat, l'Enric, llançar-se a l'aventura
sense paracaigudes? Ho fa fet amb deu temes no sempre nous però
sí, en la majoria dels casos, força inèdits,
alguns dels quals -com ha subratllat Joan Josep Isern al seu
bloc de Vilaweb- tenen una qualitat notòria i la
força adient per tal que aquest antic membre dels mítics
Setze Jutges ens encomani, als seus anys, una serena vitalitat.
Tampoc no cal oblidar referents com el sòlid Josep Tero o
Marina Rossell, malgrat que aquesta última hauria de poder
reconduir millor la seva trajectòria. Pel que fa a Sisa,
em sembla clar que l'encerta una mica més a El
congrés dels solitaris que no pas a Visca la llibertat,
tot i que vents boletaires li bufin a favor. I ni cal parlar
de la cada cop més gran -després de tants anys
de presència- Maria del Mar Bonet...
En fi, voleu més motius per tal de continuar veient, en la
nostra cançó d'autor, el vas mig ple? Un d'ells,
la consolidació -sembla que ja ben clara- del Barnasants
com a gran festival d'hivern, tot i que la Cançó
comparteixi cartell amb artistes provinents d'altres àmbits
culturals i lingüístics, jo crec que amb molt bon criteri
per part de Pere Camps i el seu equip. O l'actiu de l'Altaveu
de Sant Boi, un altre festival que dóna prestigi a la cançó
d'autor.
I no ens oblidem de l'operació rescat anual
d'antics cantautors que fa, des de Girona, el mateix Xevi
Planas, darrerament amb el Canç'06. O del festival
Canet Cançó +6, succesor amb els anys d'unes
Sis Hores mítiques. I remarquem l'afany de continuïtat
que significa -tot i que cal deixar passar una mica de temps-
la presència del gènere a L'Auditori de Barcelona
dins la nova programació de músiques populars, o les
perspectives que podrien obrir-se des del Departament de Cultura
un cop enterrats -ai!- L'Espai i l'oficina Ressons.
Per posar només uns quants exemples de caire estructural,
com ho és també la consolidació progressiva
d'aquesta mateixa web, www.cantautors.cat.
"Bandautors" pel futur
També ens mou a l'optimisme el reportatge que vam llegir
el passat mes de febrer a Enderrock -la revista que
es complementa amb Folc- sobre la irrupció dels
anomenats "bandautors", amb Roger Mas com a cada cop
més acceptat cap de cartell -sobretot a partir de Mística
domèstica, un CD l'èxit del qual celebro
molt, tot i que a mi no m'acabi de fer el pes.
Sigui com sigui, els treballs de Mas i altres noms de cantants i
autors amb banda com Abús, Mazoni, Clara Andrés, Eduard
Canimas, Narcís Perich, Albert Fibla, Sanjosex, Muhel, etc.,
obren nous camins en l'escena independent catalana. De la mateixa
manera que també donen futur a la Cançó, no
cal dir, la reconeguda qualitat de les propostes de Lídia
Pujol -tot i les seves vel.leitats lingüístiques-, de
Túrnez & Sesé, de Miquel Gil, de Feliu Ventura
-sol o amb el mestre de luxe que és Lluís Llach-,
de Xavier Baró, de Miquela Lladó, d'Espiral d'Embulls,
d'Anton Abad...
O, en fi, la singularitat de l'home-orquestra que és Quim
Vila, amb la gran trempera que té el seu directe, o algunes
cançons de David Vidal o Pau Alabajos, sense oblidar la més
que interessant deriva actual de Gerard Quintana, ni l'ofici de
Mariona Sagarra, ni l'univers poètic que ens transmet, amb
la seva sensibilitat, Arianna Savall.
El discutible macroconcert de Sant Jordi
Seran capaços, tots aquests i altres noms, d'atreure
nous públics per a la cançó d'autor en
català? Tindran prou encert, i sort, per tal de renovar els
seus seguidors des del punt de vista generacional? En tot cas, si
per algun tret es caracteritza avui la novísima Cançó
-que fan els nous i els que no ho són tant-
és per la seva diversitat. Miquel Pujadó -des
d'una i altra banda de la trinxera, com a cantant i autor
coratjós, però també com a crític solvent-
és un dels que ho saben millor que ningú, a més
d'un dels que van apostar sense defallença pel gènere
en els "anys de plom".
Totes aquestes referències, i d'altres aspectes que
podríem comentar, no treuen motius, insisteixo, al vas mig
buit de Xevi Planas. No s'entén, per exemple -o
s'entén massa?- que la direcció general de RTVE
sigui actualment més receptiva als plantejaments de l'APECAT
(Associació de productors, editors fonogràfics i videogràfics
de Catalunya) que no pas la pròpia TVC. Com també
és decebedor que la vigília de Sant Jordi s'organitzi
un altre macroconcert de música en català... però
aquesta vegada amb una presència gairebé irrellevant
de la Cançó. És una opció més
que discutible, i de la qual se'n deriva fàcilment
la injusta identificació habitual pop-rock = públic
jove.
A més, no deixa de ser cert, dissortadament, el que declarava
Roger Mas a l'Enderrock de febrer sobre la migradesa de circuits
en el territori: "Fora de Barcelona la cosa està
bastant crua, tot i que hi ha oasis esplèndids. Però
no hi ha un teixit de locals, de públic..., per tenir la
sensació que existeix una escena".
1959 versus 2009
Vas mig ple o vas mig buit? Lluís Serrahima, al seu manifest
fundacional -d'aquí a tres anys en farà mig segle,
i això caldrà commemorar-ho-, començava dient:
"Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara.
Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres".
Aquest propòsit, en l'essencial, crec que continua sent vigent.
Avui, amb la visió que és pròpia de la nostra
època -i amb totes les actualitzacions que vagin venint-,
el que ens cal no és tan diferent, en el fons, del que calia
el 1959, salvant totes les distàncies.
Ens cal, en definitiva, que la cançó d'autor,
a través dels seus múltiples registres, continuï
sent un dels testimonis de referència de la cultura que és
pròpia dels Països Catalans, alhora que ens connecta
amb la millor cançó d'autor universal. I és
que a "monstres" com Jacques Brel, Georges Moustaki,
Paolo Conte, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Caetano
Veloso, Chico Buarque..., passant per Luis Eduardo Aute, Pedro Guerra
i d'altres, els farem també més nostres si no
en deixem de tenir "dels i les nostres".
|