| |
Entrevista a Pep Roig
Guillem Carol pel '3 de 8'.
|
|
|
Creus que un
altre món és possible?
Sí. Crec que el món és injust, tant pel que
fa l'esser humà, com pel que fa als pobles encadenats.
Però sobretot, la major injustícia als nostres dies
és la repartició del diner. No cal anar molt lluny,
només has d'agafar un tren i anar a Bellbitge o Ciutat
Meridiana per adonar-te que hi ha molta gent que viu en condicions
precàries. Tots recordem la revolta de la passada tardor
a França, l'esclat de ràbia de milers de joves
cansats de viure indignament.
I que fas tu per canviar el món?
Jo sol res, perquè una persona tota sola no pot intentar
canviar el món. Sóc conscient que amb una veu i una
guitarra no s'aconsegueix la revolució, però
de certa forma es pot aconseguir conscienciar a la gent, a la societat,
de que les coses poden canviar amb la minsa aportació de
tots, ja sigui desde assamblees, dalt d'un escenari, amb una
ploma entre les mans, o organitzant la disidència a les aules
i el carrer.
No em proposo fites que ara per ara són utòpiques,
però amb l'esperança com a bandera,intento transmetre
un missatge clar i precís de que no ens podem quedar aturats,
degut a que hem d'afrontar amb valor la lluita pels nostres
drets com a poble i com a persones.
I la música pot canviar les persones?
No és la música en concret, és l'art
en general qui més que canviar, pot conscienciar. Un quadre,
un poema, una cançó...tots aquests elements valen
més que mil discursos.
Però...si consciencies, canvies?
En el moment que crees consciència d'un problema en
un grup de persones, estàs més a prop de crear una
reacció. Però repeteixo: no només és
la música, fins i tot la televisió és també
una gran eina per conscienciar la gent. La qüestió és
fer arribar el missatge.
I a tu la música t'ha canviat?
Home, en certa forma sí. Jo de petit era un negat per la
música, i de cop i volta, -deu fer un parell d'anys-,
vaig començar a tenir una sèrie d'inquietuds;
tenia la necessitat d'explicar-les. Primer vaig intentar buscar
un grup, però no me'n vaig sortir. Tenia molt clar
que volia compondre i que volia mostrar tot allò que em cremava
dins meu, i amb 16 anys,vaig decidir empendre el meu camí
com a cantautor.
I ara que és el que fa que una persona com tu es vulgui
fer cantautor?
La necessitat d'expressar que no estàs conforme i tens
unes inquietuds que compartir. Quan em vaig aventurar en aquest
món, ja hi havia algú com en Feliu Ventura o en Cesk
Freixas que havia tornat a encendre la flama. La situació
de la cançó protesta en els darrers anys era precària,
tot aquell gran moviment dels 70' s'havia fós...bé,
no del tot, quedaven en Llach i en Raimon o en Sisa, però
aquests ja són clàssics.
Quan destaques això de 16 anys, et refereixes que ara no
és gaire comú que els joves s'impliquin tant
com abans per canviar la societat?
Els joves a dia d'avui segueixen tenint un paper clau en les
mobilitzacions socials. Però si quan parlem d'abans
ens referim al franquisme, està clar que sí. Durant
el franquisme la situació era molt més agreujant que
ara, i els joves obviament s'implicaven més fàcilment
en les diferents lluites reivindicatives.
Així ara el món no és tant injust com abans,
doncs?
La situació al nostre país no és tant injusta
com abans, tot-hi que no ens podem enganyar; fa 30 anys topàvem
amb una pedra afilada, i ara potser en topem amb una que està
envoltada de coto-fluix, però també punxa. Com diria
l'Ovidi, encara avui 'Hi ha gent a qui no agrada que es parli,s'escriqui,o
es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada
que es parli,s'escrigui,o es pensi'.D'acord que la repressió
política i social després de la caiguda del Franquisme
ha disminuït, però si parlem dels Estats Units d'Amèrica
penso que estan igual com quan feia cinquanta anys.
Estan igual de bé, vols dir?
Estan bé per qui és blanc i té diners, i malament
per qui és negre i pobre. Aquí el que passa és
que fa 30 anys hi havia una dictadura que limitava la llibertat
de gairebé tot, i això feia que la gent es conscienciés
per lluitar contra el règim; tothom veia que s'havia de fer
alguna cosa. Però quan Franco va morir van haver-hi molts
que es van creure això que en diuen democràcia...
-la qual ben aplicada hi estic completament a favor.
Així doncs, com a cantautor es vivia millor contra Franco
?
Jo no havia nascut, però suposo que era una època
en que la gent escoltava més música i estaven molt
més oberts a actuar. Ara mateix la figura d'un cantautor
en la societat és per molts estranya. Molts pensen que ja
no s'ha de protestar, perquè creuen entendre que tot està
bé com està. Jo, com molts altres, confiem en seguir
avançant, perquè crec que les llibertats d'autodeterminació
d'un poble són bàsiques per les llibertats personals
de cadascú.
I la gent no et diu res quan dius que
ets cantautor?
N'hi han que no ho entenen, que et miren com si fossis un cas extrany;
però en general et donen suport i t'inclouen com un més
dins el món de la música combativa.
Ara mateix és molt possible fer coïncidir en un mateix
cartell a un grup de rock dur o punk, i un cantautor protesta...ja
que el més important és el missatge a transmetre.
La situació de la música combativa juvenil és
immillorable; i aquí al Penedès per exemple, s'hi
està couent una bona rauxa politico-musical amb grups com
The Skapotables, Black Sheep o Camarada Kalashnikov.
FONT: Guillem Carol, publicat
al setmanari 3 de 8 el 24 de febrer de 2006.
|