Se n’ha parlat força, de l’Ovidi Montllor, tot just deu anys després de la seva mort. S’han organitzat homenatges -alguns de ben sincers; d’altres no gaire, com és el cas del que ha coordinat hipòcritament un responsable de Ressons, antic jove lleó de CiU, que havia afirmat, en vida del cantant, que l’Ovidi mai no rebria ajudes de la Generalitat “per comunista”. S’ha parlat del seu paper de boc expiatori d’una Cançó tan indispensable socialment i artísticament com molesta per al poder de qualsevol signe. S’ha parlat de la irritació que la persistència de les seves cançons provoca avui mateix en l’epidermis de l’impresentable PP valencià, ciutat d’Alcoi inclosa. S’ha parlat de la seva dignitat humana, de la temàtica de les seves cançons, de la seva inqüestionable habilitat interpretativa, de la seva tasca com a divulgador de l’obra d’Estellés, Salvat-Papasseit i altres poetes, del tàndem quasi indissociable que formava amb Toti Soler... Però les cançons de l’Ovidi, com totes les cançons, estan formades per tres elements íntimament units: text, música i interpretació. I de la música, ben pocs n’han parlat. Per tant, ho farem aquí.

Cal dir, d’entrada, que l’Ovidi era un músic elemental. Que va aprendre els seus primers acords de guitarra tot observant a la Cova del Drac les actuacions de cantants com Pi de la Serra i Guillem d’Efak (desaparegut, per cert, el mateix any que l’Ovidi, i massa poc recordat). Que aviat es va adonar que l’instrument l’engavanyava, i que –tot i que el va tornar agafar ara i adés per a cançons com “Perquè vull” i “Als companys”- li calia tenir les mans lliures a l’hora d’expressar-se.

Però, tot i la seva pobra formació musical, l’Ovidi era un melodista intiuïtiu, capaç de resultats esplèndids (només ens cal escoltar temes com “Homenatge a Teresa”, “M’aclame a tu”, “Tot esperant Ulisses” o “Si mai de tu” –inèdit en la seva veu, però enregistrat per Toti Soler- per a adonar-nos-en). I, conscient de les seves limitacions, i curiós de mena, sempre va voler envoltar-se de músics de qualitat amb els quals experimentar i enriquir el seu món. I així com els primers discos petits i el primer àlbum (Un entre tants –1972) comptaven amb uns arranjaments força utilitaris (rere els quals trobem, però, noms com Jordi Sabatés, Albert Moraleda, Pi de la Serra i Carlos Boldori), el 1973, l’àlbum Crònica d’un temps representa un trencament amb l’estètica habitual de la Cançó catalana d’aquella època: llargs recitatius sobre fons musical (“El vi”, “Carta a casa”) a la manera de Léo Ferré, introducció d’influències flamenques (en el tema que dóna títol a l’àlbum, amb l’acompanyament d’un Toti Soler especialment inspirat)... i, sobretot, un tractament instrumental d’avantguarda, empeltat de jazz-rock -fins i tot amb moments de free-jazz a l’espectacular final de “Prediccions i conformitats”-, fornit per Víctor Ammann i Xavier Batllés, el nucli de la futura Orquestra Mirasol. Crònica d’un temps va desconcertar molta gent (l’Espinàs en va publicar una crítica molt negativa), però ha superat el pas del temps amb nota alta. Els qui acusaven l’Ovidi, amb menyspreu, de ser el típic “cantant-amb-guitarreta”, ben cert que mai no s’havien molestat a escoltar-lo...

Evidentment, l’Ovidi de la maduresa arriba el 1974 amb A Alcoi, un àlbum enregistrat amb gairebé l’únic acompanyament de Toti Soler, i on trobem joies com “Homenatge a Teresa” (cançó que ja tenia uns anys de vida, però que la censura havia prohibit reiteradament), “Va com va”, “Els amants”, “A la vida”... Així com, interpretativament parlant, les influències de l’Ovidi cal buscar-les en l’univers gestual d’Yves Montand (només de cintura cap amunt: el cantant d’Alcoi gairebé no movia els peus) i, molt especialment, de Serge Reggiani –curiosament, dos cantants d’origen italià que també, com l’Ovidi, eren actors-, des del punt de vista creatiu, trobem a A Alcoi la persistència de Brassens: “La samarreta”, la primera cançó de l’Ovidi, era clarament brasseniana pel que fa a la música, i els sons de trompeta amb sordina fets amb la boca a “La fera ferotge”, derivaven clarament de l’ús que Brassens feia del mateix sistema a “Corne d’Aurochs” i “Les copains d’abord”. Doncs bé, “Les meves vacances”, un dels grans temes d’A Alcoi, no és sinó la reescriptura en clau valenciana de la “Supplique pour être enterré à la plage de Sète” –que també és a la base de cançons de Pere Tàpias (“Al darrer adéu”) i Lluís Llach (“Arran de terra”).

A partir d’aquest moment, Toti Soler és omnipresent en elsenregistraments d’Ovidi Montllor (Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor –1975-, A l’Olympia –1975-, De manars i garrotades –1977), en solitari o amb altres músics: Carlos Boldori, Jorge Sarraute, Krupa Quinteros... Cal fer constar que les músiques que Toti i Boldori van escriure per als poemes de Papasseit –majoritàriament dits sobre fons musical- tenien tanta entitat que ambdós guitarristes les van desenvolupar com a temes instrumentals en diversos àlbums propis, com és el cas d’El cant monjo, de Toti Soler.

El gust de l’Ovidi per l’experimentació reapareix el 1978 amb l’àlbum Bon vent i barca nova, on una mica més de la meitat dels temes compten amb uns arranjaments i acompanyaments efectius però sense sorpreses (a càrrec d’en Toti, Maurici Villavecchia, Toni Xuclà, etc), mentre que quatre cançons presenten unes orquestracions abarrocades, i harmònicament innovadores, signades per Joan Albert Amargós, que de vegades perjudiquen temes tan directes com “Autocrítica i crítica”, però que en canvi creen un ambient extraordinari a “El ball”, collage sonor format a partir de versos d’Estellés. La influència de Léo Ferré –amic personal de l’Ovidi- es torna a sentir a la peça que tanca l’àlbum –“Voleu guerra?”- així com un cert regust brelià amara el tema d’inici –“Bogeria amb números”. De fet, ja feia molts anys que l’Ovidi havia utilitzat la música de “Le plat pays” de Brel per a escriure una cançó sobre Alcoi, tot i que no es va decidir a enregistrar-la fins al 2004: fou, de fet, l’única cançó que va poder deixar enllestida per al seu inacabat àlbum Verí good.

L’esperit de Ferré es torna a sentir en l’impressionant doble àlbum Coral romput –1979-, basat en un llarg text de Vicent Andrés Estellés; àlbum que no existiria, n’estic segur, sense els referents fornits per textos-riu com “Il n’y a plus rien” i, sobretot, sense el disc autobiogràfic Et basta! (quaranta-cinc minuts de paraula dita sobre fons de piano, percussions i, en alguns moments, guitarres); i també es fa sentir en el darrer, i més depurat, àlbum de l’Ovidi: 4-02-42 (1980); especialment, a l’extraordinària “Baralla de la vida i jo”, que compta amb una gran intervenció del cor Madrigal, arranjat i dirigit per Jordi Sabatés.

Sense ser immune a la inspiració popular (des de la “Cançó de llaurador” del seu primer EP a les valencianes de l’u i el dos que són a la base del tema “De manars i garrotades”, passant pel fons musical d’ “Els amants” i les referències a “La moixeranga” que obren el Coral romput), al llarg de la seva trajectòria, l’Ovidi va demostrar tenir les orelles ben obertes i saber portar al seu terreny les influències més diverses: la cançó francesa, el jazz i el jazz-rock, el tango, la música clàssica i contemporània... Dissortadament, fou just quan el jove entusiasta un xic primari de la primera època havia esdevingut un artista madur que es va veure impossibilitat per a desenvolupar normalment la seva feina: cap més disc, poques actuacions... Quantes grans cançons no hauria donat l’Ovidi si no l’haguessin enterrat en vida? Que ara dugui el seu nom una sala on no hauria pogut cantar quan realment ho necessitava no és cap consol. És, en realitat, un exemple més del comportament suïcida d’un país que sembla entestat a demostrar que no es mereix pas sobreviure.