Des de la mort de l'Ovidi, el panorama de la cançó de protesta en català restava buit, mort, enterrat. Potser ha arribat el moment de tornar a obrir aquest front; "tan si em deixeu com si no, visca la revolució!"

Sembla que en els últims mesos comenci a obrir-se lloc una nova escena de la cançó d'autor en català, una nova escena alternativa i de protesta que recupera aquesta sonoritat que, amb el temps, ha anat perdent pes i importància dins la nostra societat, quedant oblidada, practicament enterrada, sota les noves tendències que ha anat imposant el mercat musical. En la cançó, aquella que sempre ha estat considerada de protesta, tres elements bàsics s'uneixen per esdevenir compromís; poesia, missatge i rebel·lia.

Així, artistes com Víctor Jara o Sílvio Rodríguez van esdevenir, al seu temps i encara avui, importantíssims referents per a una escena de la cançó d'autor que neixia amb la finalitat de convertir-se amb la veu del poble, de totes i cada una de les injustícies socials, col·locant-se al capdavant d'una manifestació político-artística que encapçalaven les i els mateixos cantautors, buscant sortida a cadascun d'aquests problemes i convertint-se, inevitablement, en símbols, persones idolatrades per una part de la població que se sentia identificada amb el missatge de les lletres, la reivindicació i la protesta que en sortia de les seves veus.

D'aquesta manera, i sense anar gaire lluny, el referent més evident de la cançó de protesta als Països Catalans el trobem al moviment vinculat amb La Nova Cançó. Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor o Guillem d'Efak en són només alguns dels seus representants, artistes que, de manera clandestina, amb més suport i acceptació en el cas dels dos primers, i enmig de la total marginació per part de les institucions i de la mateixa indústria de la cançó en el cas dels dos últims, van plantar cara al règim franquista, aconseguint omplir teatres i places amb centenars de persones entonant les seves composicions, cançons que amb el temps s'han convertit en autèntics himnes de la resistència antifeixista catalana.

Però amb la transició i l'arribada de la democràcia, la figura dels i les cantautores va anar perdent força dins l'escena musical catalana. És per això que a l'hora d'explicar aquesta pèrdua de protagonisme parlem bàsicament de tres factors bàsics. Per un costat, la suposada estabilitat política i social que es va donar amb la fi del règim, la instauració de la constitució espanyola i la consolidació de l'estatut d'autonomia. Per l'altre, l'aparició amb força i contundència del moviment, subvencionat per la Generalitat de Catalunya, que totes i tots coneixem com a Rock Català, amb una quantitat de grups i bandes que creixia dia rere dia i un públic fidel, jove i entregat, disposat a omplir un Sant Jordi com el d'aquell 1991. I per últim, el fet que va implicar la introducció de la crítica social en altres estils musicals molt més punyents i accelerats, com ara el punk, el hard-core o l'ska.
Tot això fa que, amb l'arribada d'una nova època, es tanqués un cicle polític i musical on la cançó d'autor i de protesta havia ocupat els llocs més alts, entrant així en un nou cicle on la política quedava en segon terme i guanyaven força les guitarres distorsionades, estridents i accelerades que arribaven directament des del món anglosaxó.

Després de molts anys d'haver-se consolidat aquesta gran varietat d'estils, en la que realment el panorama català n'és un aparador sorprenent i de grans dimensions, sembla ser que la cançó d'autor s'està obrint, de forma lenta i progressiva, un nou camí, que té com a punts de trobada el compromís vers les lluites socials i l'afinitat amb el procés d'alliberament dels Països Catalans. Una nova escena moderna que compta encara amb pocs representants però que augura, si més no, un futur esparançador per la mai millor anomenada Nova Cançó de Protesta; una escena alternativa que incorpora noves sonoritats i que aporta aires contemporanis a la cançó d'autor, on poesia, missatge i rebel·lia s'uneixen, altre cop, per posar-se al capdavant d'una nova manifestació sentimental, política i social.

Artistes d'arreu de la geografia catalana encapçalen aquesta encara jove realitat musical, des de la Franja de Ponent fins a la Catalunya més interior, passant també pel sud del nostre país, i arribant a Xàtiva per trobar-nos a Feliu Ventura, pare i principal impulsor d'aquest moviment que pretén recuperar els valors perduts de la cançó a les nostres terres.

Tanmateix, les dues discogràfiques catalanes amb més compromís social i nacional (Propaganda pel fet! i Bullanga Records) es plantejen nous objectius i es marquen una nova fita entrant dins un mercat totalment desconegut com ho és el mercat de la cançó d'autor, allunyant-se del context actual on els camins ja traçats per les dues discogràfiques s'acosten a estils més contundents i festius, marcats per la majoria de les seves bandes, com ho són, per exemple, Obrint Pas, Revolta 21 i Habeas Corpus, o Inadaptats, Avalots i Okupats. Una aposta decidida cap a un terreny que ha d'anar-se obrint lloc dins d'una escena musical catalana variada, amb desenes de propostes, bandes consolidades i, des de fa un temps, força estancada.