La Cançó torna i convenç

Més enllà de la sòlida continuïtat dels clàssics -Raimon, Llach, Maria del Mar, amb el punt i a part que és Serrat-, la cançó d'autor en català m'ha fet viure darrerament en directe tres instants que crec que la situen, des d'un present progressivament estimulant, en clau de futur.

El primer d'aquests instants, els concerts amb convidats de Joan Isaac al Teatre Nacional de Catalunya. El qui algú ha anomenat "el fill pròdig de la Cançó" ha culminat, d'una manera brillant, el seu progressiu retorn als estudis de gravació i als escenaris després d'un llarg període de silenci. Amb les seves pròpies cançons -les més noves, d'una gran força- i també de la mà dels autors d'arreu del món que tan bé interpreta a Joies robades, Isaac explora igualment una connexió italiana que constitueix un model d'interculturalitat. Molt pocs com Joan Isaac són capaços d'aconseguir, en aquest país, seduir-nos tan intensament com ell ho fa: ds de l'emoció.

El segon instant, el concert de Roger Mas a L'Espai. La força i la singularitat del de Solsona volen cada vegada més alt, i difícilment qui hagi sentit els seus discos i s'hagi endinsat en la poètica, no sempre fàcil, del seu univers pot restar indiferent. I difícilment, si no fos així, la promoció que se li ha anat fent s'entendria.

I el tercer, la sessió intimista de Quim Vila a la barcelonina sala B de Luz de Gas. No té la millor veu, el de Moià, i la seva música fressa camins ja molt concorreguts... El seu estil no convenç tothom. Però té molt bon rotllo, té poder de comunicació, té també -d'una manera ben distinta a la d'Isaac o Mas- capacitat de seducció. La seva versatilitat resulta ideal en espais reduïts, i les noies i nois que se l'escoltaven anaren quedant-se, gairebé sense adonar-se'n, embruixats.

Creureu, potser, que se me'n va l'olla. No, el que passa és que, ras i curt, la presència i el sentit de la Cançó, als Països Catalans i en català, me'ls crec. I precisament ara, que fa tant de temps que ja no és Nova i que no tenim Setze Jutges d'un jutjat que mengin fetge d'un penjat. Ara que ja no és, ni té per què ser, un moviment, però això no vol dir que no pugui tornar a tenir una certa funció col·lectiva. I tenir-la en concurrència -com no podria ser altrament- amb els gèneres i estils més diversos, amb cultures poc o molt poderoses, amb tantes altres veus.

L'aposta sostinguda de gent com Miquel Pujadó -el cantautor terrassenc que també cal valorar, singularment, com a crític-, Jordi Garcia-Soler, Ignasi Riera, Salvador i David Escamilla, Xevi Planas, la gent de l'ACIC i no tants més va donant, progressivament, el seu fruit. La Cançó, a poc a poc, ha anat sortint del gran sotrac dels anys 80 i 90, i avui retorna i convenç. I, si voleu mirar al passat, no us hi detingueu massa: una ullada al recent i esplèndid número 100 de la revista Enderrock us serà suficient per quedar-vos embadalits sense deixar-vos atrapar per la nostàlgia.

Una nostàlgia que no ens duria enlloc si volem una Cançó en clau de futur. Si volem, per exemple, que les bones vibracions de Túrnez & Sesé no hagin fet més que començar. Si volem que valencians com Miquel Gil, Joan Amèrich o Feliu Ventura continuïn avançant. Si volem que figures com Marina Rossell o Josep Tero prossegueixin, com els clàssics, en la seva línia de sòlida continuïtat. Si volem que l'univers d'Albert Pla, el de Sisa, el de Pascal Comelade, el de Gerard Jacquet, el de Biel Majoral, fins i tot el de Pau Riba, no parin de desplegar-se. Si volem que Lídia Pujol s'engresqui a cantar encara més en català. Si volem que un altre clàssic de culte com és el Quico -Pi de la Serra- es decideixi a oferir-nos una antologia de la seva obra. Si volem que els referents que també són Xavier Ribalta o Rafel Subirachs no se'ns cansin. Si volem que músics com Manel Camp, Javier Mas, Feliu gasull, Toti Soler, Joan Albert Amargós, Laura Almerich, Joan Garrobé, Joan Figueres, Pere Bardagí, Conrad Setó, Toni Xuclà, Lluís Ribalta, Jordi Vilaprinyó, Marcel Casellas, Mauricio Villavecchia i molts altres no parin d'aportar a la Cançó, i a la música d'aquest país, la seva creativitat i experiència. Si volem assegurar, entre el públic, el relleu generacional. Fins i tot si volem -a mi, i amés d'un, ens agradaria- que Enric Barbat, ves per on, ressucités...

I deixo per a un altre dia una anàlisi més estructural. Que si la promoció no és la que caldria. Que si la difusió internacional és insuficient. Que si les diverses institucions han jugat, durant molt de temps, força a la defensiva. Que si els mitjans de comunicació -començant pels més influents- no han fet massa el que pertoca o el que, per quotes, està establert. Que si els circuits han fallat. Que si en l'edició i la distribució discogràfiques no s'ha arriscat prou. Que si, per tot plegat, no s'ha consolidat un mercat propi...

Sigui com sigui, el cas és que jo, recentment, he viscut tres moments intensos a redós de la cançó d'autor en català, i no deu ser pas casualitat. I he vist -sobretot en el cas de Joan Isaac- molta gent aplaudint, aixecant-se i cridant "bravo". Els bons exemples dels cicles del Teatre Nacional -que cal valorar especialment-, l'actiu permanent que són L'Espai, L'Altaveu de Sant Boi o el Mercat de Música Viva de Vic, entre d'altres, han de ser ampliats i diversificats. I a Barcelona, la capital, hi ha d'haver -com hi ha discretament a Manresa- un local estable dedicat a la cançó d'autor, per on passin tots els que he esmentat i molts altres. I on vinguin també, naturalment -som al món- gent de la talla de Chico Buarque, Paolo Conte, Lehonard Cohen, Pedro guerra, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Roberto Vecchioni, un Sabina diguem-ne íntim, Ana Belén i Víctor Manuel, Aute, per què no Caetano Veloso o Ivan Lins, el mexicà Alejandro Filio, Cesária Evora, Paco Ibáñez, Moustaki i altres francesos que Pujadó coneix com ningú... I ja sé que més d'un d'aquests noms té prou poder de convocatòria per omplir locals grans.

Organitzem-ho, també cmptant, no cal dir-ho, amb els nous responsables de la política cultural del país. Donem, a aquest nou impuls, un sentit decididament nacional. Atorguem a la Cançó, des de la societat civil, un paper de catalanitat renovada. Fem que torni a seduir-nos majoritàriament des de l'emoció.