"TOTS PLEGATS SOM UN SOL CERVELL"

Tot i ser majoritàriament conegut pels seus discos, Pau Riba ha anat tocant moltes tecles al llarg de la seva carrera: les lletres de les seves cançons es poden considerar poesia, ha escrit articles de "timologia" i la novel.la "Ena" , també dibuixa, i les seves actuacions sempre són alguna cosa més que música. Va començar a publicar cançons l’any 1968, i s’integrà al Grup de Folk. Després, amb una estètica innovadora, es decantà cap al rock i edità el doble disc "Diòptria", considerat per molts com un dels millors discos catalans del segle. Tot i els altibaixos de la seva carrera, sempre ha anat llançant propostes innovadores i provocadores.

Té una mirada pausada amb un regust misteriós (enigmàtic). Ens convida a seure en un sofà d'una saleta on hi ha una petita finestra i ens ofereix un porró amb clara (cervesa + llimonada) mentre ell es prepara un cafè. Després, mirant a la finestreta i referint-se al temps plujós i ennuvolat de finals d'agost, quan es féu l'entrevista, diu: "…Novembre" i ens ajuda a trencar el gel.

Pau Riba: M’he llegit l’article del Màrius Serra i tres o quatre més i m’ha semblat que hi ha un nivell i que és una idea atractiva. El títol que heu trobat, el nom, quin és el nom?

Paper de Vidre: Paper de vidre.

P.R. Sí, té relació amb les lletres per un costat, però, per una altra banda, té relació amb això de la Real Academia de las Letras Españolas que "pule, abrillanta y desengrasa" o alguna cosa així.

P.d.V. I la idea de fer una revista virtual?

P.R. M’agrada, jo estic escrivint sobre el tema, i crec que tendim cap a la virtualitat en general; i també m’agrada que sigui oberta.

P.d.V. Lligat una mica amb l’aparició de la revista, creus que, actualment, les vies d’expressió culturals són tancades per als joves, o no?

P.R. Les vies d’expressió culturals... Què vol dir això exactament? On posem les fronteres del que és cultura i el que no és cultura? Cultivar faves és cultura o no és cultura?

P.d.V. Home, em referia més a l’àmbit de la creació artística.

P.R. Jo penso que ara està molt més obert que abans. Actualment, existeix aquest territori verge que és la realitat virtual que, en principi, no és de ningú, i és il.limitat. Hi ha qui s’ha apropiat parcel.les d’aquest territori i llavors per accedir-hi et fan pagar, però tu sempre pots anar a la parcel.la del costat. Tot això ha liberalitzat l’expressió i, a més a més, és una teoria que després es pot portar a l’espai real. La gent se n’ha adonat que és lliure d’expressar-se, que té terreny per a fer-ho i resulta que a la vida real passa el mateix, però ens sentim molt cohibits i encaixonats per unes idees, uns costums, unes morals, unes ètiques i unes estètiques.

P.d.V. Això és veritat, però, tot i així, sempre hi ha elements que poden coartar l’expressió lliure.

P.R. Sí, elements com els militars o els religiosos, ètics i morals, però precisament aquí sí que estem visquent un moment de crisi.

P.d.V. Per què?

P.R. Bé, hi ha aquest fenomen nou del segle XXI, que és el mestissatge cultural, racial i religiós, on totes les ideologies, religions i filosofies han perdut peu. Es barregen les unes amb les altres i, de cara al creient, abans era fàcil fer-li creure tal cosa perquè construïen una ideologia dins la realitat visible i quotidiana, però com que ara les realitats s’han barrejat, aneu a fer entendre que Jahvé és l’únic Déu, si al costat n’hi ha un que es diu Buda i al costat un altre que es diu Al.là. Això ha portat una crisi, que s’estén a tot el que és moral.

P.d.V. L’últim disc teu "Nadadales", [Desembre 2001, acompanyat del llibre "Jisàs de Nezerit o Capítol Zero de la Guerra de les Galàxies"] precisament són unes versions de nadales tradicionals catalanes. D’on va sortir la idea de fer-lo?

P.R. Aquesta història arrenca fa uns quinze anys: la regidora de festes de l’Ajuntament de Barcelona ens va demanar al guitarrista Toti Soler i a mi de fer un repertori de nadales. I vam dir per què no? Les cançons tradicionals han passat per tots els sedassos estètics, a banda dels morals, i solen ser cançons molt boniques i amb cara i ulls. El Toti va buscar la manera de resoldre la instrumentació i jo el vaig ajudar dient-li que no s’estigués de res, que si calia aswingar una cançó, que l’aswinguéssim.

P.d.V. I li va ser fàcil adaptar les cançons?

P.R. No. I és que un dels grans problemes que tenim en la música d’aquest país és que s’ha trencat la tradició instrumental --no sé si a causa del franquisme o per altres raons--. A Andalusia, per exemple, tenen les guitarres, les castanyoles o les palmes, però aquí ni tan sols sabem quins instruments tocaven ni amb què s’acompanyaven la gent quan feien cançó popular. Ens queda la cosa estereotipada de la cobla, que alguns diuen que és importada, i a part d’això només sabem que hi ha flautes i tambors.

P.d.V. I va funcionar l’espectacle?

P.R. Quan em vaig trobar per primera vegada dalt de l’escenari davant d’un públic, em vaig preguntar allò de "qué hace un chico como tú en un lugar como éste?". Jo cantant i defensant cançons religioses? Però aquell era precisament l’any del cometa Haley, i m’agradava dir que era l’estrella dels reis, i tal i qual Pasqual i ho vam estar fent durant anys perquè ens ho passàvem molt bé, i ens pagaven amb paneres i tenia molta conya. I a través dels anys li anava donant voltes a la història i quan ho tenia prou clar, li vaig proposar al dibuixant Max de fer un còmic i ho vam presentar a un diari, però tant el còmic com l’espectacle es van quedar en un calaix. El que hem fet ara ha estat recuperar-ho fent un equip d’il.lustradors.

P.d.V. I quina és la idea principal del llibre?

P.R. Doncs, com podem seguir creient que això és la única realitat? És a dir, si a més a més ens estant venent "La Guerra de les Galàxies", que ve a ser la mateixa història, per això tenia interès a posar-les juntes. Perquè això de la Bíblia és poesia, poesia interpretable diguem-ne, mites i llegendes, però jo al.lucino en veure com la meva mare creu al peu de la lletra el que li diuen i sisplau no la treieu d’allí perquè si no se li enfonsa tot.

P.d.V. I, a resultes de tot això, com veus el futur de les creences?

P.R. Mireu, hi ha un amic meu d’Arenys de Mar que va portant idees que siguin encaminades a una nova manera d’entendre la ciutat i la vida, i em va demanar que jo hi fes una col.laboració. I li vaig proposar fer un CD-Rom que es digués "La meva religió" on hi hauria uns menús on es podria escollir, amb Déu o sense Déu: tu diries, per exemple, amb Déu; i d’aquí sortiria un submenú que et preguntaria: antropomòrfic, únic, o diversos Déus?, i així, aniries escollint, de manera que cadascú s’aniria construint la seva pròpia religió. Doncs aquesta seria la base de la filosofia del segle XXI o del Tercer mil.leni.

P.d.V. Està publicat aquest CD?

P.R. No. Està acordat que ho hem de fer però m’han d’ajudar a programar-ho. I és que per un costat tendim al ramat únic, a l’aldea global, i a tota aquesta història, però també tendim a una absoluta liberalització de l’individu: cadascú "monarca-anarco" de sí mateix. Per tant, cadascú amb la seva pròpia religió, la seva manera de ser, d’entendre la vida, els seus gustos, però no com ara que es va per modes on hi ha molt poca gent que pensa i els altres que s’hi enganxen.

P.d.V. Quins suports vas tenir quan eres jove i vas decidir cantar i escriure? Van ser premis?

P.R. Vaig guanyar algun accèssit literari, i un parell de premis musicals, però no crec que això hi tingués res a veure. El que sí va tenir una influència cabdal i profunda va ser que estàvem en plena revolució dels joves de caràcter mundial: els joves vam adquirir consciència de classe i després vam ser un dels primers col.lectius multinacionals amb un poder important. Tot això va néixer al voltant del Rock’n’roll, que era una música que la gent gran no podia assimilar, perquè com volien fer aquelles peripècies, i aquella marxa… Va ser una moda brutal: es van començar a vendre milions de discos i es va crear una indústria multinacional poderosíssima, en funció únicament del Rock’n’roll. I llavors va ser quan amb l’àcid, la joventut es va posar en estat de gràcia i va tenir una visió, com Sant Pau quan va caure del cavall, i es va crear la utopia hippy. I aquesta va ser la llavor de la ideologia d’Aquari. I esclar, aquesta utopia es va enfrontar amb els governs que, no cregueu que somreien, no, perquè la joventut en pes abandonava el sistema: se n’anaven de casa, i es trobaven amb una falta de reposició generacional. Qui faria de metge, qui faria d’enginyer si tots els nens se n’anaven a fer el hippy? És a dir, era un problema greu i de difícil control, perquè no podien estossinar-nos, perquè érem els seus fills, directament. I es va crear una tensió mundial brutal, i això primer es va resoldre prohibint l’àcid, però com més prohibit pitjor, i llavors el van adulterar. I així estem, i així seguim.

P.d.V. Una de les teves primeres cançons, "L’home estàtic" [1968] què vol dir exactament? Ens pots explicar com va néixer?

P.R. Aquesta és una cançó marxista [i riu]… El Jaume Arnella em va demanar que escrivís una cançó sobre una frase combativa de Fidel Castro que diu "no hay que esperar el entierro del capitalismo sentado en la puerta de tu casa" o alguna cosa així. Jo em vaig posar a la pell del que està en "la puerta de su casa" i li passa la vida pel davant i no reacciona per a res i suposo que deu ser un reflex de mi mateix. Així va sortir "L’home estàtic".

P.d.V. Ens sembla que les teves lletres i cançons tenen una certa perdurabilitat en el temps. Creus que és així o que, pel contrari, estan circumscrites a l’època en què estan fetes?

P.R. Normalment les coses perden sentit i coherència històrica quan parles de fets concrets. Quan fas costumisme i parles de la tieta [referint-se a la cançó del Serrat] t’estàs referint a un personatge popular que durant l’època en la qual es va fer aquesta cançó era un personatge prototipus, però que, avui en dia, jo crec que ja no existeix. Però els quadres del Dalí, per exemple, encara són vigents, perquè quan entres en el terreny de l’abstracció, o del surrealisme, dónes la volta a les coses. És a dir, no estàs donant tu una interpretació de res, sinó que fas que els altres interpretin el que tu dius, el que tu presentes. Penso que l’art abstracte, l’art surrealista, poden passar de moda, però no deixaran mai de funcionar.

P.d.V. Per tant, els teus discos serien més aviat abstractes, o surrealistes.

P.R. Sí, surrealistes.

P.d.V. Pel que fa als teus discos no acostumes a repetir l’estil ni el contingut. Per què?

P.R. No ho sé perquè. M’ha sortit així. A mi m’agrada crear, i cadascú crea a partir del seu estat d’ànim, del seu moment biològic. Sempre m’ha semblat una estafa, artísticament parlant, l’artista que es treballa un estil i partir d’aquí produeix aquest estil com a rosquilles fins el dia que es mor. Això no és un artista, ni tan sols un artesà, això és un industrial. A partir d’un cert moment, tant el Miró com el Tàpies es converteixen en això, amb la qual cosa jo no hi tinc res en contra però fins que no s’han enquilosat pots seguir les etapes del Picasso, del Dalí o del Miró.

P.d.V. El 1997 va sortir el disc "Cosmossoma" de música tecno, que vas fer amb els teus fills. T’hi vas sentir còmode amb aquest llenguatge una mica diferent del que tu havies fet servir fins llavors?

P.R. Em va costar una mica, però no crec que fos tant perquè fos tecno sinó pel concepte tal com el vam treballar. Jo vaig deixar que els meus fills s’expressessin segons la seva manera de veure i entendre les coses i jo sóc molt diferent. Concretament el Caïm, que era el que interpretava la música, no és tant el fet que ell sigui tecno sinó que ell és un músic tècnic, amb un fort sentit de la minuciositat. En canvi, jo sóc, per dir-ho d’alguna manera, expressionista. M’agrada més expressar-me amb un zarpasso de pintura al mig del quadro que no pas fent detall. Penso, però, que la música segueix essent la mateixa, la música és la música.

P.d.V. Quines són les vies d’expressió futures de Pau Riba? Les cançons o altres vies?

P.R. Jo ara estic en un moment de trànsit, de reflexió. En aquests moments estic acabant d’escriure el llibre: "La història de la música del SXX" [al desembre de 2004 encara no publicat] que va sobre la fi de la música clàssica i el començament de la música moderna. El meu llibre comença l’any 1876, quan Bell descobreix el telèfon, que és el primer micròfon i auricular, el primer sistema de manipulació del so. És a dir, en tota la història de la humanitat les coses sonaven o no sonaven, però no hi havia possibilitat de manipular-ho. En el moment en què es comença a manipular el so, els pianos es van transformant en sintetitzadors i s’entra al so digital --que no està gaire ben expressat, hauria de ser dual, digital ho són les matemàtiques des de fa 5000 anys--, que és la gran troballa i on només hi ha dos números, el zero i l’u. A partir d’aquí, es pot aplicar tota la circuiteria electrònica, els commutadors, qualsevol interruptor, el càlcul electrònic, etc.

P.d.V. I com s’estructurarà el llibre?

P.R. El llibre és la història de com s’ha anat entrant en el món de la microelectrònica, de treballar a nivell subatòmic, de l’aplicació del làser, i de com tot això ha anat afectant la música. El divideixo en tres grans capítols que són la Física, la Química i les Matemàtiques. La Física per tot el tema digital i electrònic, la Química perquè en un moment donat si no hi hagués hagut el descobriment de l’àcid LSD "otro gallo habría cantado"; i les Matemàtiques perquè el gran instrument musical que fan servir els músics és la computadora: directament. Tot amb instruments virtuals. El que abans era un aparell que el tenies aquí [fa com si tingués una guitarra a les mans] i el podies tocar, ara és una cosa que apretes un botó i surt, apretes un botó i se’n va.

P.d.V. En tota la teva obra literària sempre hi ha una vocació pel joc lingüístic. Creus que és essencial jugar amb la llengua perquè segueixi viva?

P.R. Sí, però no només perquè la llengua estigui viva. Jo crec que s’ha acabat treballar com a concepte tal com l’entenem. Tota la cultura de Piscis, la cultura cristiana, des d’abans de Crist i tot, està marcada pel pecat original: Déu ens va castigar a treballar per haver-nos-hi enfrontat i haver-lo desobeït. I nosaltres hem acomplert el càstig, però no ens hem arronsat. I hem seguit portant-li la contrària fins que hem aconseguit el part sense dolor i que les màquines treballin per nosaltres. Llavors, la idea que el treball és la base de l’ètica i la moral ja no té sentit: cada cop hi ha més màquines substituïnt l’esforç de la persona. Jo, després d’aquest llibre que estic acabant, en vull fer un altre que sigui la continuació d’aquell llibre del Lluís Racionero "Del paro al ocio", i seria un llibre sobre "s’ha acabat el treball i visca el joc": ara juguem. L’etimologia de treballar ve de tripalium, que era una màquina de matar éssers humans, un instrument de tortura, tripaliare era empalar triplement i d’aquí ve treballar. En canvi la timologia [especulació etimològica de Pau Riba, llegiu Al.lol.làlia] de treball ve d’allò que es fa entre ball i ball. Entreballar és el que es fa entre ball i ball. De tant en tant has d’anar fent cinc minutets d’entreballar.

P.d.V. En algunes de les teves obres has fet servir el concepte egregor. Podries explicar-nos una mica què és?

P.R. És una paraula que només he vist utilitzar a gent que es dediquen a l’esoterisme i té la mateixa arrel que gregari, agregar, congregar, disgregar, segregar, etc. Ve d’una paraula grega que vol dir ramat. Congregar vol dir reunir el ramat, segregar vol dir treure del ramat, disgregar vol dir deixar anar el ramat. L’egregor és un concepte que jo crec que anirà adquirint a partir d’ara cada vegada més potència, i és el poder del grup. Per entendre’ns, el Barça és un egregor: "Jo pertanyo al Barça, per tant, tinc el poder del Barça, no només l’econòmic o l’esportiu, sinó també el de saber que tots els socis anem tots a una i tal.". Penso que això que tendim cap a la globalització, i a la ideologia única vindrà contrastat per això: pel poder dels individus, i cada individu podrà formar part de diferents egregors, segons l’interessi. És un poder virtual, però real. El poder egregòric és la força que et dóna, per exemple, ser cristià: creure en Déu i saber que compleixes i reunir-te amb tots els que hi creuen, és una cosa que et dóna força. L’egregor màxim seria la humanitat, i aquí hi ha l’atra idea que jo defenso, que és bastant nova, i és que jo crec que tots plegats formem una sola entitat. Abans era tan difícil anar a Itàlia, i no et dic a la Xina: hi havia races, pobles, cultures, civilitzacions, però ara som més que mai una sola entitat, un sol poble, una sola civilització. I a sobre Internet. Això vol dir que tots plegats som un sol cervell. I de qui és aquest cervell? Aquest cervell és de la Terra. Per tant, aquesta és una de les idees far, de cara a aquest mileni, i clau en la civilització que ve ara, i és la única manera que l’ecologia es converteixi en una cosa concreta i no sigui un cuento: saber que nosaltres formem part de la terra. De la terra venim, a la terra anirem.

P.d.V. I...

P.R. Hi ha algun dubte que som terra? Si som terra i pensem, quin argument tenim per defensar que la terra és un tros de roca que ni pensa ni res? Cap. Que jo tingui totes les cèl.lules grises concentrades dins el cap, vol dir que la meva cama no pensa i no forma part d’un ésser viu intel.ligent? No. És a dir, reincorporar-se a la terra per, al mateix temps, entrar a jugar en el ocsmos d’una manera molt més fidedigna i activa. Cada dia parlem més d’extraterrestres, i és que la terra té ganes de parlar amb els seus congèneres, però pensem en els extraterrestres com si haguessin de tenir forma humana, és una tonteria no? Els extraterrestres són els altres planetes de tots els astres que hi ha a l’univers, i segur que aquests astres tenen les seves formes de vida incorporades dins els seus propis elements. Què vol dir que en aquest planeta no hi pot haver vida perquè hi ha massa àcid sulfúric? Que no hi pot haver vida dins l’àcid sulfúric? No hi ha bactèries que viuen a altíssimes temperatures, o sense veure mai la llum? Tot això està en una etapa molt infantil encara, està en una etapa trànsit, anem deixant enrera les antigues religions, que avui en dia semblen poemes.

P.d.V. Però algunes d’aquestes reflexions ja s’havia exposat fa molt de temps, no?

P.R. Sí. Tot està escrit, ja: Gaia era la Deessa de la Terra. En qualsevol cas estic convençut que estem en els orígens d’una nova civilització, cosa que vol dir una nova ètica, una nova moral, una nova religió, una nova filosofia dels orígens. Anem tirant endavant sense reflexionar seriosament sobre el que està passant. La ciència i la tecnologia han canviat les condicions objectives de vida i aquestes noves condicions s’han carregat el món del pensament, les filosofies i les religions, i encara és l’hora que algú comenci a dir alguna cosa coherent a partir d’aquí. Per tant ara ve una temporadeta d’apretar per les significacions, per les lletres vaja. Ciències ciències i lletres lletres.

P.d.V. Per acabar, és optimista Pau Riba?

P.R. Sí, de natural ho sóc. Però també em va una mica a dies, perquè estem en un moment que si dirigeixes la mirada cap als que tenen el poder i ens estan dirigint, l’optimisme et cau a terra i es trenca en mil trossos immediatament. Però penso que tot això és conjuntural, és un moment crític. També penso que el quid de la qüestió està en l’educació: en la filosofia didàctica, l’opció ignorància hauria d’existir: tu què vols ser? Jo, enginyer; jo, metge; jo, ignorant: és a dir, vull aprendre a viure però no vull saber-ho tot.

P.d.V. I com es fa això?

P.R. Jo vull escriure un altre llibre que, bàsicament, seria sobre Timologia com a nova assignatura per a la nova escola, oberta, lliure, i opcional, sense professors, amb monitors, com poden ser el iaio de la casa del costat, el monitor de la tele, etc., i sobretot per aprendre a jugar, no a treballar. Per treballar tenim, i sobretot tindrem, les màquines, perquè heu vist la potència que tenen els ordinadors últimament? Tot plegat funciona exponencialment, no és que es dobli cada any, no. El primer any es dobla, el següent es quatriplica, el tercer es multiplica per setze i així està passant amb tot, i s’està treballant també a nivell nanotecnològic i amb un àtom invisible estan fent ordinadors. Per tant, si fem una mica de prospecció cap al futur, sense cara d’imbècils, no és tant difícil veure cap a on estem anant, i tampoc és tan difícil començar a posar els punts sobre les is.